QUE VISQUEN LES CADENES (II)

Un altre detall, insignificant, que ens podria dir que ja som al segle XXI és que anem a poc a poc, traent-nos la rèmora que fins ara havíem arrossegat i que anys enrere es deia religió, esperit transcendent, sentiment espiritual, etc.
Senzillament era la sensació de pecat que tots els governs del món, tots els sistemes d’opressió i tot aquell que volguera dominar-nos, escampava perquè ens acollonírem pensant que si moríem en pecat aniríem irremissiblement a l’infern. Però quan experts investigadors demostraren que a l’esmentat lloc no hi era Pere Boter amb olles d’oli bullint sinó artistes com Marilyn Monroe, amb una botella de xampany per a buscar-nos la perdició, -sublim perdició, espere- i dues gotes de Chanel com a tot vestit, ara ens ataquen de nou, amb més refinament, per tal d’apartar-nos dels “horrors” del Moët Chandon i de les nits esbojarrades, tot perseguint nimfes mig despullades pels boscos infernals.
Ara ens amenacen de nou amb un pecat encara més sofisticat que no els d’abans. ¿Quina és aquesta darrera invenció de la Comissió Interconfessional per al Manteniment de la Por? Doncs vet ací que és un conegut per tothom: El colesterol, els triglicèrids, i eixa mena de greixet que se’ns posa a la panxeta al homes o al cul a les dones i que ens arrodoneix la figura i la fa més suau, més atractiva, i produeix com a principal efecte beneficiós, un engrandiment del somriure facial i de la visió del món, i sobre tot ens crea un sentiment d’aferrament la vida que a la Comissió no li agrada gens, perquè ens enganxa als plaer mundans i ens fa oblidar antigues cadenes.
I així, tots els mortals entreu desesperats a la farmàcia i a les botigues a la recerca d’un miraculós medicament, apenedits per culpa de la propaganda, però només busqueu un nou “capellà” que us lleve tots els teus pecats colesteròlics i us netege com abans quan anàveu a confessar-vos.
Un cop demostrat que estàs contaminat, que estàs en pecat i condemnat, és aleshores quan els accionistes de la Comissió els ofereixen tota mena de productes que els portaran a la salvació: Llet sense nata, però amb afegits diversos que a banda de pujar el preu un 10% més, us menaran cap a la felicitat. Us la poden oferir amb Omega 3 i 5, amb magnesi, amb calci afegit, amb fibra vegetal, amb polifenols...amb isoflavones! Veges tu què és això! Algunes ja no són ni llet! I ho confessen tan tranquils! Realment ja és difícil trobar llet pura de vaca a un establiment, si la vols, l’has d’encomanar i clandestinament, arriscats traficants te la poden portar, d’amagat és clar, unes quantes dosis, però amb el perill d’excomunió consegüent.
D’altres marques, us ataquen amb allò de la dieta mediterrània, com a panacea de totes les virtuts i s’arriba a l’extrem de veure humils botelles de gasosa d’una marca molt casolana, amb el rètols ben visibles avisant-vos que aquell líquid preciós, -aigua barrejada amb sacarina i gas carbònic- és mediterrani i és diví!
Però a banda teniu els xerraires que ens venen productes per aprimar-vos, com a elixirs d’eterna vida, mendicant per la tele que seguiu la seua dieta, el seu règim i que definitivament li ho compreu a ell. ¿Per què no us recomanen un simple encisam per sopar i en canvi us hem de prendre unes sospitoses píndoles a preu de caviar? És que la lletuga ja no val per perdre pes? O és massa barata?
Després teniu al tercer sector de la Santa Comissió, les marques esportives, que pel mòdic preu de 60€ o més, us presenten unes sabatilles per portar-vos a la glòria, això sí, a través del footing, del trecking, i del jumping, i adientment equipats amb les seues marques, perquè si no és així, si eixiu a córrer sense la corresponent samarreta de marca, els efectes ja no són tan bons i potser siguen contraproduents. La prova que aquestes marques aprimen la tenim si mirem els seus treballadors al Pakistan o al Vietnam, xiquets de deu a catorze anys, desnutrits, explotats, amb torns de catorze hores al dia, cosint balons de futbol, per un grapat d’arròs blanc bullit. Aprimen o no les marques esportives?
En acabant teniu els gimnasos, amb les màquines infernals que a l’edat mitjana s’usaven per martiritzar heretges i bruixes, i que ara pagueu perquè us les deixen uns minuts al dia i així porgar les vostres culpes. Jo com no me’n reconec cap, l’única màquina que utilitze és per a treure el suro a les botelles de vi, -Sempre m’he considerat un infidel, què voleu que us diga?
Altres persones paguen per fer “steping” o siga, pujar unes quantes vegades un ridícul esglaonet de mig pam. La meua finca té vint pisos, cinc-cents esglaons de categoria, jo els oferisc de bades per qui vullga estalviar-se el gimnàs. –Ja veureu com no s’acosta ningú!-
En definitiva, que mai no acabarem amb aquesta llosa que ens acaça des del principi dels temps, que la sensació de pecat és consubstancial amb la condició humana i que igual dóna que anem a missa o no, que ens casem al jutjat o a la catedral, ens han canviat el nom dels dimonis, i ara només tenim fe a Santa Dietètica i a Sant Esport. Què més dóna el nom si el pecat és el mateix?
Jo reivindique la meua iconoclasta afecció als ous fregits, a la cansalada torrada, a les butifarres, a les llonganisses, a tot allò que permetera sucar bona cosa de pa, a l’allioli inclòs; als esports de risc, com és buscar caragols o bolets, a veure el futbol per la tele ben assegut, a demanar que la llet siga llet i no succedanis indescriptibles, i als pecats de veritat, com els d’abans, no aquestes “mariconades light”... i quasi quasi, reivindique els rectors antics, amb sotana, que et confessaven en un tres i no res i te n’anaves tan tranquil a ta casa, perquè coneixies ben bé quines eren les coses prohibides, perquè eren evidents, com per exemple mirar les cuixes de la veïna d’enfront quan netejava els vidres.... Aquells eren autèntics pecats, però ara? A mi, ningú no em convencerà que mirar un entrepà de botifarretes fregides, per molt de desig que hi poses, mereix la mateixa penitència que quan tractàvem d’endevinar el color de les bragues de les nostres companyes de classe. Efectivament, no hi ha color!
I és més, la santa Comissió té tancats amb panys i clau, estudis seriosos on es demostra que fer l’amor crema més calories que una hora de bicicleta i a més a més acaba amb el colesterol de tres paelles. Així és que ja ho sabeu, després d’una bona fideuà i un bon gelat, una manta a l’ombra d’un pi i amb mitja horeta d’exercici, podreu abandonar definitivament eixos immunds beuratges a base de soja transgènica, podreu vendre la bicicleta, estalviar-vos la quota del gimnàs i dedicar els diners de les sabatilles, per comprar pernil ibèric, i encara us sobraran diners, segur. Si el marisc té colesterol, doncs a “fer-ho” una hora seguida, o fins que l’eliminem!
Tot menys l’aeròbic, les dietes, i les repressions!