LES TAULES DE LA LLEI

LES TAULES DE LA LLEI
I Javhè parlà a Moisès: “Vés i baixa, perquè el teu poble s’està esmarrant” Se’n tornà Moisès i descendí la muntanya amb les dues taules de la Llei, obra de Javhè, a les seues mans. (ÈXODE 32, 7)

El poble del senyor vivia en un desgovern continu fins que una inspirada institució ha decidí posar ordre i concert i publicà un diccionari ortogràfic del valencià. Aquesta institució, no é ni més ni menys que l’Acadèmia valenciana de la llengua. —encara que els agradaria molt més anomenar-se Acadèmia de la llengua valenciana.
Han estat molts anys pensant què eren i quina era la seua tasca i quan han despertat de la seua ensopida migdiada de molts anys, s’han cregut que el seu poble estava esperant-los com si portaren el manà al desert del Sinaí.
I no, alguns ja no necessitem aquest diccionari perquè ens l’hem buscat per altres costats: quan ens passàvem gramàtiques de català, a l’any 76, deliciosament i atractivament infumables... quan rebíem classes de valencià per correspondència, com si ens escrivírem amb una nóvia d’Austràlia... o perdent classes a la facultat per rebre’n de català quasi d’amagat... o anant a la llibreria 3 i 4, perquè després d’una bomba hi havia llibres d’oferta... mig cremats i què?
Quin manà tinguérem en aquell desert del franquisme? Quin Moisès ens guià al postfranquisme? On teníem la terra promesa? Més aviat teníem l’exèrcit del Faraó empaitant-nos.
Ens acostumàrem a buscar-nos la vida en valencià sense l’ajut de ningú. Aviat descobrírem que érem un poble orfe i que els nostres parents llunyans, els familiars que tothom té mar enllà, no se’n recordaven, perquè érem els ploraners valencianets que amb quatre molletes de pa —quatre engrunes dirien allà dalt— ens assaciàvem. Tampoc aquests ens tragueren de la fam. Acabàrem sent un poble mal nodrit i hem acabat sent un poble que se les apanya a soles.
Ja havíem perdut la història des de la renaixença perquè T. Llorente s’encarregà de lligar-nos a l’arrel dels florívols tarongers, de les bledanes barraquetes i a l’etern aroma del nostre llevantí paradís de flors. Capbussats en aquell regionalisme d’estampeta i campanar perdérem Europa. I al segle vint, seguírem al marge del món, entre missa de dotze i camisa de tergal, entre nacionalistes de calbot, de paella dominical, tertúlia de barral, cacau i tramussos. Aquest és el nostre desert del Sinaí, i al qual ningú no baixà a demanar-nos si necessitàvem alguna cosa. Així portem més de tres-cents anys, aquesta ha estat la nostra travessia.
Però hem viscut, com deia Espriu, “...per salvar-vos els mots, per retornar-vos els noms de cada cosa.” I els ensenyants en valencià organitzàrem la nostra vida i les línies d’ensenyament. Al principi, amb més voluntat que normalitat, quan anàvem de professor extraplantilla a dos col•legis alhora, separats dos o tres quilòmetres, i amb dos-cents alumnes a la setmana, i amb mancances de material, de textos, d’editorials...
Ens agafàrem allà on poguérem i eixírem endavant entre fotocòpies i molta voluntat. Ens férem normals. Però mira per on, als primers intents de “normalització” la TVV acabà traient un llistat de paraules maleïdes i que costaren la condemna al silenci i a l’oblit a un dels estudiosos amb més prestigi a tot arreu, excepte a casa seua. –Te’n recordes Toni Mollà? Caram amb la normalització!
Però continuàrem perquè el nostre treball era inqüestionable i era l’únic déu que ens menava per aquest desert.
I a la fi ha arribat l’Acadèmia, la que ens vol traure del marasme on vivíem submergits i trau el darrer dicccionari per ajudar-nos.
I ara, els fill d’Eva, en aquesta vall de llàgrimes, uns dia ens hem alçat i hem llegit que l’Acadèmia accepta:
Enfermera, apretar, empollar, alcançar, ensaig capritxo, peluqueria, fiambre, trago almorzar, flato, arrastrar, gasto, xorro, sapo, enterro, novio, cego, tio, enter-se, xivar-se, mentirós i xiste. I arriben en el seu deliri a acceptar: tenista, teniste, tennista i tennniste!
La teoria és que sempre hi ha una “genuïna” forma valenciana i així el professorat que envie en correcte català una nota a casa d’un alumne haurà d’anar en compte de no cometre cap “ensopegada” perquè pot “relliscar” i per tant s’ho haurà “d’empassar” tot sol.
No teníem prou enemics que ara qualsevol mig lletrat que s’haja llegit el diccionari te’l pot llançar al cap —compte, que pesa més de dos quilos!— i a més a més, al•legarà que tenen la raó amb ell.
Jo crec que encara tinc per casa una vella gramàtica de Carles Salvador, mestre, poeta, gramàtic, el nostre Pompeu Fabra valencià i un diccionari de Ferrer Pastor. Amb ells eixírem endavant als temps difícils i encara podem seguir tirant uns anys més.
Que no passen ànsia per nosaltres, que de pitjors n’hem eixit. Que no ens estimen tant perquè amb amics com l’acadèmia no cal enemics