LA TEORIA DE L’ENTREPÀ DE TRUITA

Un dia, fart de rellegir les més exímies eminències de la sociolingüística catalana, ple el meu cap de nodriment espiritual i assaciat l’enteniment de conceptes: “bilingüisme”, “diglòssia”, “llengua minoritzada”, etc. vaig sentir un vici molt humà, senzillament vaig tindre fam, i com que tota aquella paperassa no era prou per a llevar-me la gana, me’n vaig baixar al bar del cantó. I en dirigir-me al cambrer, que per cert l’havien canviat, li demaní “Un entrepà de truita de creïlles”.

L’home, el bon home, em mirà com si jo l’haguera ofès, em va continuar mirant i perdonant-me la vida, mentre torcava de mala gana, un got. Es va girar d’esquena i mentre el deixava al prestatge, em preguntà sense pressa.

-¿Cómo dice?

-Que vull un entrepà de truita! -li vaig repetir.

Passaren uns segons farcits de tensió, amb les mirades encontrades. Ell, amb les parpelles mig aclucades; jo, amb cara de desconcert. No havia demanat “Une omelette de pommes de terre” No! Tan sols un miserable tros de pa. Doncs no em volgué entendre fins que li ho demanara en castellà.

Aleshores em vingueren al cap tots els teòrics que m’havia deixat a la cambra: Ninyoles, Aracil, Solà, Mollà... I tenia dues coses a fer, o esmorzar-me’ls tots junts i tornar-me’n a casa o explicar-li a aquell senyor, i en castellà, què era allò de la “truita”.

Però el dubte em durà pocs segons. Qui era ell per rebutjar-me un entrepà? Coneixia les estances de Riba? O el “Cant espiritual d’Ausias March? Havia llegit alguna cosa, per poc que fora d’Estellés? Podia discutir sobre Espriu?

No, únicament el “Marca” sota el taulell del bar indicava la profunditat dels seus arguments, ni més ni menys que coneixia com pixava Beckham, segur! I d’això estava orgullós.

I aquell personatge, el cambrer, que l’últim llibre que s’havia llegit era el “Libro de familia” s’atrevia a fer-me repetir l’encàrrec. Un pobre home que tenia com a gran mèrit els escoltar alienadors programes radiofònics sobre esports, o veure extasiat serials sud-americans o programes de portera i/o maruja, amb què les televisions ens assalten diàriament. Un home que ni tan sols coneixia bé el seu idioma, que amb tres-centes paraules havia cobert la seua vida. No era normal que em demanara a mi, ni a ningú, que li explicara la teoria de l’entrepà.

Fa anys, a qualsevol de nosaltres, un gris oficinista, era capaç d’avergonyir-nos en complimentar una instància, perquè mancava una pòlissa o perquè no sabíem emplenar la casella correcta, perquè ell tenia el poder de la paraula i dominava l’obscur laberint del llenguatge.

Érem un poble d’analfabets que no sabíem omplir un paper ni enfrontar-nos a un mediocre buròcrata, érem un poble de llauradors que trontollàvem davant de l’amo, amb la boina feta una figa, entre les mans suroses, resant perquè no ens pujara l’anyada. I per extensió, tot aquell que parlara castellà era un ser superior que venia de les altures, no debades Déu parlava en castellà, per això qui dominara aquella llengua divina, és que menjava sopes amb el Creador.

Si el mestre ens renyia, era en castellà, evidentment, i si un desconeguts es dirigia a nosaltres, li contestàvem en castellà.

Però un cop desempolsada la vergonya secular que hem arrossegat, un cop demostrat que el castellà és una llengua de porteres, de marujes, i cambrers mandrosos, de tafaners i addictes a “Tómbola”; un cop demostrat que a les nostres escoles, les classes de prestigi són en valencià i que els millors professionals de l’ensenyament, els més actius, els més convençuts, ho fan en valencià, i que la resta del professorat foraster, ni s’ha reciclat, ni s’ha volgut integrar, com si fos un vulgar cambrer; un cop demostrat que les famílies més conscients, les que saben què és un joguet didàctic o que a la fira del llibre no hi ha “nòries”; un cop vist que el castellà recula en Europa i tan sols se l’identifica amb el petit cabdill Aznar, amb les seues vel·leïtats imperialistes de xiquet mal educat....

....explicar el concepte i l’essència de la “truita” a un pobre seguidor del “Marca”, de l’ ”Hola!” o de “Cròniques marranes”, se’m posava costera amunt.

Jo no li explique res al cambrer, és inútil i insensat. A més, ni li faria el favor d’assenyalar-li-ho amb el dit. No m’entén? Ell s’ho perd!

Hem se ser conscients que posseïm un matís que ens separa afortunadament d’aquell ramat d’analfabets, terrossos i macarrons que fins ara, si volien menjar de calent, havien de posar una cullera al sol. Que no serveixen ni per donar ombra a la botija, i que fóra excessiu perdre el temps mostrant-los les diferències entre una truita d’ou i una de riu.

Em negue a explicar els meus desitjos, en idiomes aliens. Que vagen aprenent que som part d’una élite privilegiada perquè disposem de dues llengües i per tant de més coneixement.

Som una minoria amb consciència pròpia i no som com ells, apàtrides i estranys allà on vagen. I sobre tot, tenim una missió que ells no assumiran mai en la vida, hem de redreçar un país, uns països que han estat l’enveja del món civilitzat. No som el ramat desposseït i deslleial que va errant per la península, a la recerca d’algú que els explique què és una “truita”.

Jo no vaig a perdre ni un segon, tenim objectius més alts i un d’ells és el de preservar el nostre idioma de boques indignes. I és que potser... ja és hora de girar... la truita!