L’aigua clara
Les persones es coneixen en els moments difícils, anuncia la dita, però els voltors també, perquè apareixen als pitjors moments. Ara que torna la batalla de l’aigua ací els incendiaris professionals s’estan fregant les mans perquè tornen a trobar material per a la falla.Sobre el problema de l’aigua a Barcelona s’han llegit moltes barbaritats però uns bons i caritatius samaritans, els del PP sí que volen cedir-la perquè l’Ebre és del PP com sap tothom. Però també la volen per al País Valencià perquè ací els camps de golf tenen molta set i també són seus, com sap tothom. De seguida s’han apuntat a la gran falla que s’ha muntat i de nou volen ressuscitar una altra vegada el Pla Hidrològic Nacional que ERC va tombar, diuen ells. S’han cansat de dir que “dels catalans no volem res”, “boicot als productes catalans”, però l’aigua de l’Ebre, que ve de terres catalanes, sí que la volen. I repeteixen una i una altra volta, com una cantarella cansada, que als valencians no ens tracten igual, que ens tenen oblidats, que també tenim dret a l’aigua... Quan la realitat és que és Barcelona el que reclama és el mateix tracte que ja tenen València, Alacant, Benidorm i el Baix Segura, que beuen mitjançant cessions d’aigua d’altres conques. El PP s’oblida del transvasament Xúquer-Túria del qual beu València tots els dies i també del Xúquer-Vinalopó del qual afortunadament no beurà ningú però que ens costarà una ronyó i serà el monument a la inutilitat més gran de la història. I també oblida el Tajo-Segura que periòdicament ha d’abocar-los aigua perquè el Segura és un riu mort, per centenars de pous il•legals i obres faraòniques que l’especulació immobiliària té a Múrcia, (res a envejar a la valenciana, si no, per què el tàdem Camps-Valcàrcel?) Tenim tres obres impensables, tres aberracions a un país civilitzat, perquè els camps de golf reguen directament de la Séquia reial del Xúquer.
http://valldignadigital.bloc.cat/post/2963/79899 cosa que està totalment prohibida a Catalunya, que han de regar de depuradora.A Barcelona el consum és de 110 litres per habitant, a València n’és de 170, el preu a València es paga a 0.6 € i a Barcelona 1.20, açò també ho obliden. El País Valencià perd l’equivalent a dos transvasaments per no depurar ni arreglar les fuites d’aigua de la nostra xarxa (Levante 22/04/08) i és que no es pot demanar sense tindre abans les butxaques ben cosides, que pels forats se’ns van tots els duros que ens donen.
Naturalment aquestes dades irrefutables que ixen en la premsa escrita i en els fòrums que sobre l’aigua abunden arreu del País, no apareixen en el manipulat Canal 9. Faltaria més! Ací el PP amaga que hem segut pioners en connectar les xarxes del Xúquer, el Túria, el Tajo i el Segura. I també amaga que Catalunya serà autosuficient al 2010 perquè té una imponent xarxa de dessaladores, cosa que ací fa por, per què?
Ací la Genialitat Valenciana les oblida i posa tots els impediments possibles, com és el cas de la de Torrevieja amb justificacions tan creïbles com: “
El PP justifica el bloqueo a la desaladora de Torrevieja por el riesgo de atrofia testicular” (Levante 3/4/08).
Tot per poder continuar en el paper de víctimes. I oblida les depuradores i els pous il•legals de Múrcia i tantes i tantes coses …
I ara parlem de la Manxa, (El Xúquer està totalment sec en la població de Cuasiermas, cosa que a denunciat a la fiscalia l’associació Xúquer Viu), el riu és espremut fins l’extenuació per a regar dacsa, subvencionada per la comunitat europea. L’acord entre els inefables Bono i Zaplana continua viu, però el riu, mort. Tot això ho obliden.I qui faltava en aquest circ? Doncs l’ínclit Enric Morera, secretari del BLOC, que a un article titulat “We can”, parodiant a Obama, parla de la desgràcia que persegueix eternament als valencians i no té una altra ocurrència que dir açò:“Vaja que els valencians som un poble invisible... De transvassament res de res... L'aigua de l'Ebre per als projecte "verd" que vol fer el PSOE d'Aragó a los Monegros. I ací a callar i a ofrenar...” Si no n’érem prou, faltava el BLOC demanant el transvasament de l’Ebre! Què més ens pot passar? Qui més pot eixir per acabar d’arrodonir aquesta trista història?Nosaltres ho tenim ben clar, de transvasaments ni un, ni mig, ni cap! I si Barcelona necessita aigua, que els la donen si no hi ha més remei mentre es busca una altra solució, però immediatament el conseller responsable d’eixa bestiesa, siga qui siga, ha d’anar al carrer immediatament. Que no dimitisca, que el cessen, per favor.I nosaltres mentrestant, a suportar la nostra condemna: ens manca d’aigua però ens sobren de polítics de segona. Encara tindrà raó aquell que deia que si fórem un poble de negres votaríem al Ku Klux Klan.
divendres, 26 de setembre del 2008
DESPRÉS DE 300 ANYS JA RES NO ENS ESPANTA
DESPRÉS DE 300 ANYS JA RES NO ENS ESPANTA
S’han acabat les eleccions i el millor, s’han acabat tot el rastre de ploraneres que omplien pàgines de llàgrimes i laments com un xiquet que ha perdut el xupa-xups. Ara és temps de fer plans de futur. Esquerra no ha tret els resultats que esperàvem però portem 300 anys derrotats i crec que ho podrem suportar quatre anys més. El que és cert és que ni hem desaparegut ni pensem abandonar, el nostre projecte és a llarg termini, volem ser una nació d’Europa i volem començar poble a poble, tenim paciència, no volem un jornalet municipal sinó alçar un país i per això ja tenim tot el temps del món i vora sis-cents vots a Cullera, sis-cents ciutadans als quals no anem a abandonar, al revés, tots junts tenim un paper fonamental a Cullera: denunciar diàriament totes les desfetes, oblits i negligències de l’ajuntament, les conselleries i tots els governs que patim i podem patir encara. I tenim amb nosaltres tots els que creuen que Cullera té futur, que encara es pot salvar, que pot ser un poble agradable per a viure i treballar.
I més encara, tenim els que pensen que unes eleccions són importants però no són la solució, cal un compromís diari, amb l’escola valenciana, amb les associacions, amb el medi i la cultura, al carrer, al treball, allà on els nostres drets com a ciutadans siguen menyspreats.
Som un partit optimista i positiu. No som el partit del “NO”, al revés, sabem per exemple, que un camp de golf dóna més diners que un camp d’encisams, però també cal dir que té inconvenients que no es poden oblidar: no tenim aigua per al golf, la construcció d’aquests camps acaba amb la terra i amb els que hi han treballat des de fa dos mil anys, no tenim per què obligar al llaurador a deixar la seua terra i moltes vegades el golf és una excusa per a operacions especulatives i depredadores. Si s’abandona l’agricultura i ens centrem en el monocultiu del turisme és com aquell que posa tots els ous en una cistella, al primer bac ho pot perdre tot.
Mai no hem dit “NO” al turisme, sinó al revés, voldríem fer de Cullera el millor poble de la mediterrània, però no a costa de llauradors i de la terra que ja serà irrecuperable i no mai a costa del futur dels fills de Cullera, perquè serà curiós que un poble que arreplega milers de forasters a l’estiu no tinga un lloc per a estudis superiors ni una feina que no siga de repartidor de cerveses en agost. Ni una clínica per a fer-te una placa si et gires un peu!
No hem dit mai “NO” al progrés, el nostre projecte de la Bega arreplegava tots els edificis emblemàtics de Cullera que encara no tenim, construcció sí, però en benefici de tot el poble!
La gran força d’Esquerra Republicana és que sabem què volem, on volem arribar, no tenim pressa, sabem que ja comptem amb sis-cents cullerencs que s’estimen el poble i que també porten tres-cents anys perdent dia a dia la història, la llengua i el país, a aquests ciutadans no els tornarem a convocar les properes eleccions sinó que els necessitem ja, demà mateix, treballant pel poble i el país que ens mereixem.
S’han acabat les eleccions i el millor, s’han acabat tot el rastre de ploraneres que omplien pàgines de llàgrimes i laments com un xiquet que ha perdut el xupa-xups. Ara és temps de fer plans de futur. Esquerra no ha tret els resultats que esperàvem però portem 300 anys derrotats i crec que ho podrem suportar quatre anys més. El que és cert és que ni hem desaparegut ni pensem abandonar, el nostre projecte és a llarg termini, volem ser una nació d’Europa i volem començar poble a poble, tenim paciència, no volem un jornalet municipal sinó alçar un país i per això ja tenim tot el temps del món i vora sis-cents vots a Cullera, sis-cents ciutadans als quals no anem a abandonar, al revés, tots junts tenim un paper fonamental a Cullera: denunciar diàriament totes les desfetes, oblits i negligències de l’ajuntament, les conselleries i tots els governs que patim i podem patir encara. I tenim amb nosaltres tots els que creuen que Cullera té futur, que encara es pot salvar, que pot ser un poble agradable per a viure i treballar.
I més encara, tenim els que pensen que unes eleccions són importants però no són la solució, cal un compromís diari, amb l’escola valenciana, amb les associacions, amb el medi i la cultura, al carrer, al treball, allà on els nostres drets com a ciutadans siguen menyspreats.
Som un partit optimista i positiu. No som el partit del “NO”, al revés, sabem per exemple, que un camp de golf dóna més diners que un camp d’encisams, però també cal dir que té inconvenients que no es poden oblidar: no tenim aigua per al golf, la construcció d’aquests camps acaba amb la terra i amb els que hi han treballat des de fa dos mil anys, no tenim per què obligar al llaurador a deixar la seua terra i moltes vegades el golf és una excusa per a operacions especulatives i depredadores. Si s’abandona l’agricultura i ens centrem en el monocultiu del turisme és com aquell que posa tots els ous en una cistella, al primer bac ho pot perdre tot.
Mai no hem dit “NO” al turisme, sinó al revés, voldríem fer de Cullera el millor poble de la mediterrània, però no a costa de llauradors i de la terra que ja serà irrecuperable i no mai a costa del futur dels fills de Cullera, perquè serà curiós que un poble que arreplega milers de forasters a l’estiu no tinga un lloc per a estudis superiors ni una feina que no siga de repartidor de cerveses en agost. Ni una clínica per a fer-te una placa si et gires un peu!
No hem dit mai “NO” al progrés, el nostre projecte de la Bega arreplegava tots els edificis emblemàtics de Cullera que encara no tenim, construcció sí, però en benefici de tot el poble!
La gran força d’Esquerra Republicana és que sabem què volem, on volem arribar, no tenim pressa, sabem que ja comptem amb sis-cents cullerencs que s’estimen el poble i que també porten tres-cents anys perdent dia a dia la història, la llengua i el país, a aquests ciutadans no els tornarem a convocar les properes eleccions sinó que els necessitem ja, demà mateix, treballant pel poble i el país que ens mereixem.
País Valencià, país de despropòsits
País Valencià, país de despropòsits
Vivim temps estranys, amics, i el problema és que ja anem acostumant-nos a veure coses que en altres moments farien alçar la vista, almenys. Vivim al país de les exageracions, som barrocs i el més greu és que hem fet del vici, virtut. Pose exemples:
A la setmana santa hi ha pobles del país valencià que copiant els veïns trauen al carrer milers de bombos per a tronar i eixordar el veïnat durant la nit del dijous, doncs bé, la gent els acull extasiada de gust quan el més normal és que foren expulsats a milers de quilòmetres i el poble reivindicara una banda de música. Jo propose tres milions de bombers (com si fóra una manifestació del PP a Madrid) i que els cascaren amb maces de 50 Kg cadascuna, això sí que seria una autèntica setmana santa valenciana.
Una altra, a les festes importants podem trobar que un distingit paeller fa una paella per a 3.000 persones, i em comptes de tancar-lo sota la condemna d’atemptat gastronòmic el condecoren com un heroi per aquell desgavell. És un disbarat contra la nostra gastronomia, i què? Així som els valencians! Si ho fera un català el perseguiríem fins a la frontera però ací l’animalada està ben vista. Jo propose fer-ne una per a 150.000 persones, segur que em feien valencià del segle, quina il•lusió!
I encara una altra, els que més s’estimen el territori són els constructors, normal! I si edificaren totes les promocions immobiliàries i els PAI’s que hi ha previstos al País Valencià només quedarien 5 Km de costa i el país duplicaria la població, i què? ¿Això és progrés o una animalada semblant a la del bombo de 20 metres de diàmetre o a la paella per a 150.000 insensats? Jo propose per al Manhattan de Cullera 1.000 torres de 500 altures, i 100 casinos (tot copiant el programa municipal del PSOE) i en acabant vendria entrades per veure com cauen, igual que les fitxes de dominó i jugaria al monopoly i...
Més exageracions: els partits més valencianistes són els que més parlen d’Espanya, són tan valencians que només parlen castellà i damunt et miren amenaçant si dubtes que les coses siguen així. Jo propose una senyera totalment blava amb una corona gegant que l’ocupe tota i s’han acabat les discussions i que declaren Espanya colònia de València, igual m’ho pensava i tot...
Seguim amb les exageracions: el regidor de cultura, en minúscula, (No teníem prou amb els valencianíssims espectacles de flamenco que ens ofereix les nits d’estiu al parc de Sant Antoni) fa classes de valencià a “L’expressió” amb gran èxit de públic i crítica però el mateix regidor té deu faltes al número passat d’abril, i és que les perífrasis de futur s’han de fer en futur, senyor regidor! Anem a explicar és explicarem! Jo propose que el col•loquen d’assessor amb el conseller Esteban González Pons, els desgavells d’un taparien els de l’altre i a l’inrevés, quin espectacle! El mateix conseller que no vol prospeccions petrolíferes davant la costa valenciana perquè matarien l’albufera. Però si ja està morta i beneïda! I descansa al paradís dels parcs naturals, junt al Xúquer, la muntanya de Cullera, la Bassa de Sant Llorenç, l’estany...
I tant de desgavell ha fet que l’exageració siga la norma i que allò més normal esdevinga estrany i així hem aconseguit que un valencià siga qualsevol que s’asseu a un sofà fet a la Xina, davant d’un televisor japonés, per veure la televisió espanyola, que té una equatoriana al seu servei, que aspira a participar en un casting, a que li facen un lifting i dinar en un catering i que si llig un llibre en valencià l’acusen de català. Que tot i ser ignorant en la seua llengua sap perfectament què és i què no és valencià, que desitjaria un bungalow d’alt standing i prop d’un resort amb spa...
I que vota partits espanyolistes, evidentment.
Pitjor ho tenen els espanyols, acabe d’escoltar que segons la darrera enquesta del CIS els de la meseta tenen tendència a la depressió, a l’obesitat i a les malalties cardíaques, una raó més per a pensar-s’ho.
Vivim temps estranys, amics, i el problema és que ja anem acostumant-nos a veure coses que en altres moments farien alçar la vista, almenys. Vivim al país de les exageracions, som barrocs i el més greu és que hem fet del vici, virtut. Pose exemples:
A la setmana santa hi ha pobles del país valencià que copiant els veïns trauen al carrer milers de bombos per a tronar i eixordar el veïnat durant la nit del dijous, doncs bé, la gent els acull extasiada de gust quan el més normal és que foren expulsats a milers de quilòmetres i el poble reivindicara una banda de música. Jo propose tres milions de bombers (com si fóra una manifestació del PP a Madrid) i que els cascaren amb maces de 50 Kg cadascuna, això sí que seria una autèntica setmana santa valenciana.
Una altra, a les festes importants podem trobar que un distingit paeller fa una paella per a 3.000 persones, i em comptes de tancar-lo sota la condemna d’atemptat gastronòmic el condecoren com un heroi per aquell desgavell. És un disbarat contra la nostra gastronomia, i què? Així som els valencians! Si ho fera un català el perseguiríem fins a la frontera però ací l’animalada està ben vista. Jo propose fer-ne una per a 150.000 persones, segur que em feien valencià del segle, quina il•lusió!
I encara una altra, els que més s’estimen el territori són els constructors, normal! I si edificaren totes les promocions immobiliàries i els PAI’s que hi ha previstos al País Valencià només quedarien 5 Km de costa i el país duplicaria la població, i què? ¿Això és progrés o una animalada semblant a la del bombo de 20 metres de diàmetre o a la paella per a 150.000 insensats? Jo propose per al Manhattan de Cullera 1.000 torres de 500 altures, i 100 casinos (tot copiant el programa municipal del PSOE) i en acabant vendria entrades per veure com cauen, igual que les fitxes de dominó i jugaria al monopoly i...
Més exageracions: els partits més valencianistes són els que més parlen d’Espanya, són tan valencians que només parlen castellà i damunt et miren amenaçant si dubtes que les coses siguen així. Jo propose una senyera totalment blava amb una corona gegant que l’ocupe tota i s’han acabat les discussions i que declaren Espanya colònia de València, igual m’ho pensava i tot...
Seguim amb les exageracions: el regidor de cultura, en minúscula, (No teníem prou amb els valencianíssims espectacles de flamenco que ens ofereix les nits d’estiu al parc de Sant Antoni) fa classes de valencià a “L’expressió” amb gran èxit de públic i crítica però el mateix regidor té deu faltes al número passat d’abril, i és que les perífrasis de futur s’han de fer en futur, senyor regidor! Anem a explicar és explicarem! Jo propose que el col•loquen d’assessor amb el conseller Esteban González Pons, els desgavells d’un taparien els de l’altre i a l’inrevés, quin espectacle! El mateix conseller que no vol prospeccions petrolíferes davant la costa valenciana perquè matarien l’albufera. Però si ja està morta i beneïda! I descansa al paradís dels parcs naturals, junt al Xúquer, la muntanya de Cullera, la Bassa de Sant Llorenç, l’estany...
I tant de desgavell ha fet que l’exageració siga la norma i que allò més normal esdevinga estrany i així hem aconseguit que un valencià siga qualsevol que s’asseu a un sofà fet a la Xina, davant d’un televisor japonés, per veure la televisió espanyola, que té una equatoriana al seu servei, que aspira a participar en un casting, a que li facen un lifting i dinar en un catering i que si llig un llibre en valencià l’acusen de català. Que tot i ser ignorant en la seua llengua sap perfectament què és i què no és valencià, que desitjaria un bungalow d’alt standing i prop d’un resort amb spa...
I que vota partits espanyolistes, evidentment.
Pitjor ho tenen els espanyols, acabe d’escoltar que segons la darrera enquesta del CIS els de la meseta tenen tendència a la depressió, a l’obesitat i a les malalties cardíaques, una raó més per a pensar-s’ho.
La mala reputació
La mala reputació
Al meu poble sense cap intenció,
tinc molt mala reputació.
Faça el que faça és igual,
tot ho consideren mal.
Jo no faig mal a ningú
si no hi tinc res en comú.
El que no accepten de mi
és que agafe un altre camí.
GEORGES BRASSENS.
Com deia la cançó, quants dimonis ens assetgen! Forasters, desconeguts, estranys, revolucionaris, immigrants; tot, gent de mala reputació. En canvi no temem els de casa perquè són coneguts de tota la vida! I de veritat sabem què tenim a casa?
Ja fa anys les mares preguntaven a les filles quan es posaven a festejar si el novio anava a missa.
—No, mare, els diumenges el meu novio es queda a casa o els aprofita per a llegir i fer esport.
La resposta de la mare era ràpida, expeditiva i senzilla.
—Eixe xic és un comunista.
I si portaves els cabells llargs, o tenien alguna vel•leïtat artística com per exemple la poesia o escriure en valencià ja la sentència era irremissible:
—Comunista i catalanista! Tants bons xics que hi ha ací, has anat a buscar un perdut... —responia sospirant la mare.
I ara, igual que fa cent anys, si no segueixes el ramat d’ovelles ets un perdut. Però si fas el que sempre s’ha fet i te’n vas al bar a fer-te deu o dotze cassalles —ara són cubates—, ets un home. Si pares a un club de carretera, ets un home i si de tant en tant li pegues alguna galtada a la dona, ets un home.
I si no fas això evidentment eres un perillós, un estrany i un vés-a-saber-què, ...un estranger, un catalanista, un vegetarià, un pacifista, un ecologista... en definitiva, un perill social. Però la galtada domèstica tenia bona premsa perquè era de casa. És vergonyós encara la quantitat de gent que encara justifica la violència domèstica com inevitable i més encara, necessària!
Ara m’agradaria preguntar a les mares: ¿se’n recorda vosté que als anys setanta les dones no podien eixir a l’estranger o no podien obrir un compte corrent si no tenien permís escrit del seu marit? O que la dona no pecava d’igual manera que l’home en l’adulteri? L’home era menys culpable, amb el mateix pecat, és clar!
Tants anys de tradició, escola, catecisme i repressió tenien com a missió que es temera al foraster, al nou i a l’estrany, als canvis i a la novetat i en canvi es vera normal un marit bevedor, faldiller o violent. (Encara estem esperant que l’església condemne la violència domèstica com ho ha fet per exemple amb la nova assignatura de ciutadania que ha de suplir a la religió en les escoles)
Jo en canvi m’estime més com a gendre, als nous comunistes, als separatistes, als poetes, que discuteixen, que dubten de la premsa, de l’escola i dels mitjans d’informació. M’estime els que no s’alcen el dia de la festa nacional perquè no volen celebrar el genocidi i la massacre que els espanyols feren amb els indis d’Amèrica. M’estime els que critiquen la manipulació dels governs i l’engany permanent.
—No ho dubten! Trien els de casa! Els de tota la vida! —ens han dit sempre, des de púlpits, escoles, diaris i ràdios.
Han de seguir pensant que el Pla Hidrològic Nacional és per salvar l’agricultura, que catalans, bascos i republicans són separatistes que ens volen esquarterar vius, que volen robar-nos la sacrosanta paella, menjar-se els nostres fetges i després assaltar uns quants convents de monges. Així la “tradició” aconsella que ens decantem pels de tota la vida, pels de casa, pels “normals” i amb tanta normalitat acabaran també considerant lògic que un dia, els seus gendres, sense voler, “deixaran anar la mà” i la seua filla acabarà baldada, però gràcies a Déu, la malalta mentre es recupera escoltarà als informatius de Canal 9 que hi ha coses boniques com les imatges d’un Benidorm ple de turistes, els hotels de gom a gom, el bon oratge que tenim a València... i també sentirà a les notícies que cal anar en compte, perquè hi ha gent molt roïna a la nostra vora que volen acabar amb tot aquest paradís: nacionalistes, immigrants, intel•lectuals, poetes, pensadors...
En canvi, el seu gendre penedit, li portarà a la clínica flors i bombons de bona reputació.
Al meu poble sense cap intenció,
tinc molt mala reputació.
Faça el que faça és igual,
tot ho consideren mal.
Jo no faig mal a ningú
si no hi tinc res en comú.
El que no accepten de mi
és que agafe un altre camí.
GEORGES BRASSENS.
Com deia la cançó, quants dimonis ens assetgen! Forasters, desconeguts, estranys, revolucionaris, immigrants; tot, gent de mala reputació. En canvi no temem els de casa perquè són coneguts de tota la vida! I de veritat sabem què tenim a casa?
Ja fa anys les mares preguntaven a les filles quan es posaven a festejar si el novio anava a missa.
—No, mare, els diumenges el meu novio es queda a casa o els aprofita per a llegir i fer esport.
La resposta de la mare era ràpida, expeditiva i senzilla.
—Eixe xic és un comunista.
I si portaves els cabells llargs, o tenien alguna vel•leïtat artística com per exemple la poesia o escriure en valencià ja la sentència era irremissible:
—Comunista i catalanista! Tants bons xics que hi ha ací, has anat a buscar un perdut... —responia sospirant la mare.
I ara, igual que fa cent anys, si no segueixes el ramat d’ovelles ets un perdut. Però si fas el que sempre s’ha fet i te’n vas al bar a fer-te deu o dotze cassalles —ara són cubates—, ets un home. Si pares a un club de carretera, ets un home i si de tant en tant li pegues alguna galtada a la dona, ets un home.
I si no fas això evidentment eres un perillós, un estrany i un vés-a-saber-què, ...un estranger, un catalanista, un vegetarià, un pacifista, un ecologista... en definitiva, un perill social. Però la galtada domèstica tenia bona premsa perquè era de casa. És vergonyós encara la quantitat de gent que encara justifica la violència domèstica com inevitable i més encara, necessària!
Ara m’agradaria preguntar a les mares: ¿se’n recorda vosté que als anys setanta les dones no podien eixir a l’estranger o no podien obrir un compte corrent si no tenien permís escrit del seu marit? O que la dona no pecava d’igual manera que l’home en l’adulteri? L’home era menys culpable, amb el mateix pecat, és clar!
Tants anys de tradició, escola, catecisme i repressió tenien com a missió que es temera al foraster, al nou i a l’estrany, als canvis i a la novetat i en canvi es vera normal un marit bevedor, faldiller o violent. (Encara estem esperant que l’església condemne la violència domèstica com ho ha fet per exemple amb la nova assignatura de ciutadania que ha de suplir a la religió en les escoles)
Jo en canvi m’estime més com a gendre, als nous comunistes, als separatistes, als poetes, que discuteixen, que dubten de la premsa, de l’escola i dels mitjans d’informació. M’estime els que no s’alcen el dia de la festa nacional perquè no volen celebrar el genocidi i la massacre que els espanyols feren amb els indis d’Amèrica. M’estime els que critiquen la manipulació dels governs i l’engany permanent.
—No ho dubten! Trien els de casa! Els de tota la vida! —ens han dit sempre, des de púlpits, escoles, diaris i ràdios.
Han de seguir pensant que el Pla Hidrològic Nacional és per salvar l’agricultura, que catalans, bascos i republicans són separatistes que ens volen esquarterar vius, que volen robar-nos la sacrosanta paella, menjar-se els nostres fetges i després assaltar uns quants convents de monges. Així la “tradició” aconsella que ens decantem pels de tota la vida, pels de casa, pels “normals” i amb tanta normalitat acabaran també considerant lògic que un dia, els seus gendres, sense voler, “deixaran anar la mà” i la seua filla acabarà baldada, però gràcies a Déu, la malalta mentre es recupera escoltarà als informatius de Canal 9 que hi ha coses boniques com les imatges d’un Benidorm ple de turistes, els hotels de gom a gom, el bon oratge que tenim a València... i també sentirà a les notícies que cal anar en compte, perquè hi ha gent molt roïna a la nostra vora que volen acabar amb tot aquest paradís: nacionalistes, immigrants, intel•lectuals, poetes, pensadors...
En canvi, el seu gendre penedit, li portarà a la clínica flors i bombons de bona reputació.
La independència que cal
La independència que cal
Un dels punts fonamental que Esquerra Republicana té al seu programa és la independència del País Valencià però a molta gent açò li pot semblar un objectiu llunyà i quasi inabastable. La construcció d’una república valenciana al si de la confederació catalano-balear potser encara no siga a la vista però el que realment tenim a tocar de mà és la independència personal que ens pot fer individus crítics, amb personalitat i criteris propis i que ha de ser el primer pas cap a eixa república, primer les persones i després el país. I aquesta independència sí que és tan a prop com vulguem.
Tenim referents nacionals de sobra, no necessitem els estrangers. Tenint Joanot Martorell i Tirant lo blanc, no ens cal Cervantes i el Quijote, no necessitem el burro Platero perquè tenim La vaca cega de Maragall i no necesitem Ortega y Gasset perquè tenim Joan Fuster. Tenim un món propi que ens han ensenyat com si fóra de segona fila, però no és així. Quan Europa anava encara vestida amb draps ací Raimon Llull filosofava i molts anys després encara s’ensenyava a les universitats, però ara... després de tres-cents anys de submissió sembla que ser valencià quan entres al Tall Anglés (El Corte Inglés) és de terrossos.
Fórem els primers en fer versos en llengua romanç al segle XI, els descobridors de la novel•la picaresca (Jaume Roig i L’Espill) i els precursors de la novel•la realista, però ara tenim vergonya de presentar-nos com a valencians davant d’un estranger i ens amaguem sota la capa d’espanyol perquè creiem que no tenim cap prestigi.
Hem de declarar-nos independents de la ideologia imperialista amb què ens bombardegen i pensar que l’educació que ens donen és una fal•làcia, que els governs espanyols, tant PP com PSOE l’han vista així des dels temps de Viriat.
Cal ser independents quan diuen «AGUA PARA TODOS» perquè vol dir «aigua per a tots els constructors i que el llaurador no en veurà ni una gota».
Cal ser independents quan descobrim que les úniques inversions que es fan al País Valencià són la copa de l’Amèrica i el tren d’alta velocitat, perquè els madrilenys vinguen ràpidament a la platja i no patisquen cues, però ningú no s’ocupa de l’autopista A-7 que és de peatge, no volen deixar-la lliure i així l’haurem de patir molt anys més.
Un independent sap que el Xúquer està mort i l’albufera, condemnada irremissiblement, diga el que diga el conseller de torn. Una persona amb criteris propis sap que ací no s’inverteix en res, que no hi ha investigació, i que el monocultiu al qual ens volen abocar és el turisme, però on nosaltres no serem els directors del macrohotel que volen fer del País Valencià. Nosaltres serem els cambrers perquè no valem més que per a posar-los la copa de cervesa i els cacauets (panxitos, diuen ells). Això ens han ensenyat durant tres-cents anys de submissió, a ser servents fidels, eixe és el futur que ens tenen reservat coma a espanyols.
La independència no arribarà el dia que tinguem la república valenciana lliure i puguem decidir sobre els nostres impostos, la immigració, la sanitat i l’educació. La independència primera l’hem de fer arribar quan deixem de creure que som un poble de segona i que som inferiors a qualsevol estranger, europeu o espanyol perquè ens ha llogat l’apartament de la platja i nosaltres tenim consciència de criat.
I curiosament som els criats que subvencionen els llibres de text i els dentistes gratuïts a certes regiones de España muy pobres y necesitadas que nos piden solidaridad, mentre que per a nosaltres és el major fracàs escolar de tota Europa, un 33% per exemple. Qui es solidaritza amb el nostre fracàs escolar?
Podem ser independents quan els desbaratem el pla preestablert i intervenim a través de Xúquer viu, d’escola valenciana, d’Acció cultural, de sindicats, d’associacions de veïns i partits que no es dobleguen a ningú, quan siguem militants que cada dia creguem més en nosaltres.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, que se’n busquen uns altres, nosaltres hem començat a ser independents.
Un dels punts fonamental que Esquerra Republicana té al seu programa és la independència del País Valencià però a molta gent açò li pot semblar un objectiu llunyà i quasi inabastable. La construcció d’una república valenciana al si de la confederació catalano-balear potser encara no siga a la vista però el que realment tenim a tocar de mà és la independència personal que ens pot fer individus crítics, amb personalitat i criteris propis i que ha de ser el primer pas cap a eixa república, primer les persones i després el país. I aquesta independència sí que és tan a prop com vulguem.
Tenim referents nacionals de sobra, no necessitem els estrangers. Tenint Joanot Martorell i Tirant lo blanc, no ens cal Cervantes i el Quijote, no necessitem el burro Platero perquè tenim La vaca cega de Maragall i no necesitem Ortega y Gasset perquè tenim Joan Fuster. Tenim un món propi que ens han ensenyat com si fóra de segona fila, però no és així. Quan Europa anava encara vestida amb draps ací Raimon Llull filosofava i molts anys després encara s’ensenyava a les universitats, però ara... després de tres-cents anys de submissió sembla que ser valencià quan entres al Tall Anglés (El Corte Inglés) és de terrossos.
Fórem els primers en fer versos en llengua romanç al segle XI, els descobridors de la novel•la picaresca (Jaume Roig i L’Espill) i els precursors de la novel•la realista, però ara tenim vergonya de presentar-nos com a valencians davant d’un estranger i ens amaguem sota la capa d’espanyol perquè creiem que no tenim cap prestigi.
Hem de declarar-nos independents de la ideologia imperialista amb què ens bombardegen i pensar que l’educació que ens donen és una fal•làcia, que els governs espanyols, tant PP com PSOE l’han vista així des dels temps de Viriat.
Cal ser independents quan diuen «AGUA PARA TODOS» perquè vol dir «aigua per a tots els constructors i que el llaurador no en veurà ni una gota».
Cal ser independents quan descobrim que les úniques inversions que es fan al País Valencià són la copa de l’Amèrica i el tren d’alta velocitat, perquè els madrilenys vinguen ràpidament a la platja i no patisquen cues, però ningú no s’ocupa de l’autopista A-7 que és de peatge, no volen deixar-la lliure i així l’haurem de patir molt anys més.
Un independent sap que el Xúquer està mort i l’albufera, condemnada irremissiblement, diga el que diga el conseller de torn. Una persona amb criteris propis sap que ací no s’inverteix en res, que no hi ha investigació, i que el monocultiu al qual ens volen abocar és el turisme, però on nosaltres no serem els directors del macrohotel que volen fer del País Valencià. Nosaltres serem els cambrers perquè no valem més que per a posar-los la copa de cervesa i els cacauets (panxitos, diuen ells). Això ens han ensenyat durant tres-cents anys de submissió, a ser servents fidels, eixe és el futur que ens tenen reservat coma a espanyols.
La independència no arribarà el dia que tinguem la república valenciana lliure i puguem decidir sobre els nostres impostos, la immigració, la sanitat i l’educació. La independència primera l’hem de fer arribar quan deixem de creure que som un poble de segona i que som inferiors a qualsevol estranger, europeu o espanyol perquè ens ha llogat l’apartament de la platja i nosaltres tenim consciència de criat.
I curiosament som els criats que subvencionen els llibres de text i els dentistes gratuïts a certes regiones de España muy pobres y necesitadas que nos piden solidaridad, mentre que per a nosaltres és el major fracàs escolar de tota Europa, un 33% per exemple. Qui es solidaritza amb el nostre fracàs escolar?
Podem ser independents quan els desbaratem el pla preestablert i intervenim a través de Xúquer viu, d’escola valenciana, d’Acció cultural, de sindicats, d’associacions de veïns i partits que no es dobleguen a ningú, quan siguem militants que cada dia creguem més en nosaltres.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, que se’n busquen uns altres, nosaltres hem començat a ser independents.
LES TAULES DE LA LLEI
LES TAULES DE LA LLEI
I Javhè parlà a Moisès: “Vés i baixa, perquè el teu poble s’està esmarrant” Se’n tornà Moisès i descendí la muntanya amb les dues taules de la Llei, obra de Javhè, a les seues mans. (ÈXODE 32, 7)
El poble del senyor vivia en un desgovern continu fins que una inspirada institució ha decidí posar ordre i concert i publicà un diccionari ortogràfic del valencià. Aquesta institució, no é ni més ni menys que l’Acadèmia valenciana de la llengua. —encara que els agradaria molt més anomenar-se Acadèmia de la llengua valenciana.
Han estat molts anys pensant què eren i quina era la seua tasca i quan han despertat de la seua ensopida migdiada de molts anys, s’han cregut que el seu poble estava esperant-los com si portaren el manà al desert del Sinaí.
I no, alguns ja no necessitem aquest diccionari perquè ens l’hem buscat per altres costats: quan ens passàvem gramàtiques de català, a l’any 76, deliciosament i atractivament infumables... quan rebíem classes de valencià per correspondència, com si ens escrivírem amb una nóvia d’Austràlia... o perdent classes a la facultat per rebre’n de català quasi d’amagat... o anant a la llibreria 3 i 4, perquè després d’una bomba hi havia llibres d’oferta... mig cremats i què?
Quin manà tinguérem en aquell desert del franquisme? Quin Moisès ens guià al postfranquisme? On teníem la terra promesa? Més aviat teníem l’exèrcit del Faraó empaitant-nos.
Ens acostumàrem a buscar-nos la vida en valencià sense l’ajut de ningú. Aviat descobrírem que érem un poble orfe i que els nostres parents llunyans, els familiars que tothom té mar enllà, no se’n recordaven, perquè érem els ploraners valencianets que amb quatre molletes de pa —quatre engrunes dirien allà dalt— ens assaciàvem. Tampoc aquests ens tragueren de la fam. Acabàrem sent un poble mal nodrit i hem acabat sent un poble que se les apanya a soles.
Ja havíem perdut la història des de la renaixença perquè T. Llorente s’encarregà de lligar-nos a l’arrel dels florívols tarongers, de les bledanes barraquetes i a l’etern aroma del nostre llevantí paradís de flors. Capbussats en aquell regionalisme d’estampeta i campanar perdérem Europa. I al segle vint, seguírem al marge del món, entre missa de dotze i camisa de tergal, entre nacionalistes de calbot, de paella dominical, tertúlia de barral, cacau i tramussos. Aquest és el nostre desert del Sinaí, i al qual ningú no baixà a demanar-nos si necessitàvem alguna cosa. Així portem més de tres-cents anys, aquesta ha estat la nostra travessia.
Però hem viscut, com deia Espriu, “...per salvar-vos els mots, per retornar-vos els noms de cada cosa.” I els ensenyants en valencià organitzàrem la nostra vida i les línies d’ensenyament. Al principi, amb més voluntat que normalitat, quan anàvem de professor extraplantilla a dos col•legis alhora, separats dos o tres quilòmetres, i amb dos-cents alumnes a la setmana, i amb mancances de material, de textos, d’editorials...
Ens agafàrem allà on poguérem i eixírem endavant entre fotocòpies i molta voluntat. Ens férem normals. Però mira per on, als primers intents de “normalització” la TVV acabà traient un llistat de paraules maleïdes i que costaren la condemna al silenci i a l’oblit a un dels estudiosos amb més prestigi a tot arreu, excepte a casa seua. –Te’n recordes Toni Mollà? Caram amb la normalització!
Però continuàrem perquè el nostre treball era inqüestionable i era l’únic déu que ens menava per aquest desert.
I a la fi ha arribat l’Acadèmia, la que ens vol traure del marasme on vivíem submergits i trau el darrer dicccionari per ajudar-nos.
I ara, els fill d’Eva, en aquesta vall de llàgrimes, uns dia ens hem alçat i hem llegit que l’Acadèmia accepta:
Enfermera, apretar, empollar, alcançar, ensaig capritxo, peluqueria, fiambre, trago almorzar, flato, arrastrar, gasto, xorro, sapo, enterro, novio, cego, tio, enter-se, xivar-se, mentirós i xiste. I arriben en el seu deliri a acceptar: tenista, teniste, tennista i tennniste!
La teoria és que sempre hi ha una “genuïna” forma valenciana i així el professorat que envie en correcte català una nota a casa d’un alumne haurà d’anar en compte de no cometre cap “ensopegada” perquè pot “relliscar” i per tant s’ho haurà “d’empassar” tot sol.
No teníem prou enemics que ara qualsevol mig lletrat que s’haja llegit el diccionari te’l pot llançar al cap —compte, que pesa més de dos quilos!— i a més a més, al•legarà que tenen la raó amb ell.
Jo crec que encara tinc per casa una vella gramàtica de Carles Salvador, mestre, poeta, gramàtic, el nostre Pompeu Fabra valencià i un diccionari de Ferrer Pastor. Amb ells eixírem endavant als temps difícils i encara podem seguir tirant uns anys més.
Que no passen ànsia per nosaltres, que de pitjors n’hem eixit. Que no ens estimen tant perquè amb amics com l’acadèmia no cal enemics
I Javhè parlà a Moisès: “Vés i baixa, perquè el teu poble s’està esmarrant” Se’n tornà Moisès i descendí la muntanya amb les dues taules de la Llei, obra de Javhè, a les seues mans. (ÈXODE 32, 7)
El poble del senyor vivia en un desgovern continu fins que una inspirada institució ha decidí posar ordre i concert i publicà un diccionari ortogràfic del valencià. Aquesta institució, no é ni més ni menys que l’Acadèmia valenciana de la llengua. —encara que els agradaria molt més anomenar-se Acadèmia de la llengua valenciana.
Han estat molts anys pensant què eren i quina era la seua tasca i quan han despertat de la seua ensopida migdiada de molts anys, s’han cregut que el seu poble estava esperant-los com si portaren el manà al desert del Sinaí.
I no, alguns ja no necessitem aquest diccionari perquè ens l’hem buscat per altres costats: quan ens passàvem gramàtiques de català, a l’any 76, deliciosament i atractivament infumables... quan rebíem classes de valencià per correspondència, com si ens escrivírem amb una nóvia d’Austràlia... o perdent classes a la facultat per rebre’n de català quasi d’amagat... o anant a la llibreria 3 i 4, perquè després d’una bomba hi havia llibres d’oferta... mig cremats i què?
Quin manà tinguérem en aquell desert del franquisme? Quin Moisès ens guià al postfranquisme? On teníem la terra promesa? Més aviat teníem l’exèrcit del Faraó empaitant-nos.
Ens acostumàrem a buscar-nos la vida en valencià sense l’ajut de ningú. Aviat descobrírem que érem un poble orfe i que els nostres parents llunyans, els familiars que tothom té mar enllà, no se’n recordaven, perquè érem els ploraners valencianets que amb quatre molletes de pa —quatre engrunes dirien allà dalt— ens assaciàvem. Tampoc aquests ens tragueren de la fam. Acabàrem sent un poble mal nodrit i hem acabat sent un poble que se les apanya a soles.
Ja havíem perdut la història des de la renaixença perquè T. Llorente s’encarregà de lligar-nos a l’arrel dels florívols tarongers, de les bledanes barraquetes i a l’etern aroma del nostre llevantí paradís de flors. Capbussats en aquell regionalisme d’estampeta i campanar perdérem Europa. I al segle vint, seguírem al marge del món, entre missa de dotze i camisa de tergal, entre nacionalistes de calbot, de paella dominical, tertúlia de barral, cacau i tramussos. Aquest és el nostre desert del Sinaí, i al qual ningú no baixà a demanar-nos si necessitàvem alguna cosa. Així portem més de tres-cents anys, aquesta ha estat la nostra travessia.
Però hem viscut, com deia Espriu, “...per salvar-vos els mots, per retornar-vos els noms de cada cosa.” I els ensenyants en valencià organitzàrem la nostra vida i les línies d’ensenyament. Al principi, amb més voluntat que normalitat, quan anàvem de professor extraplantilla a dos col•legis alhora, separats dos o tres quilòmetres, i amb dos-cents alumnes a la setmana, i amb mancances de material, de textos, d’editorials...
Ens agafàrem allà on poguérem i eixírem endavant entre fotocòpies i molta voluntat. Ens férem normals. Però mira per on, als primers intents de “normalització” la TVV acabà traient un llistat de paraules maleïdes i que costaren la condemna al silenci i a l’oblit a un dels estudiosos amb més prestigi a tot arreu, excepte a casa seua. –Te’n recordes Toni Mollà? Caram amb la normalització!
Però continuàrem perquè el nostre treball era inqüestionable i era l’únic déu que ens menava per aquest desert.
I a la fi ha arribat l’Acadèmia, la que ens vol traure del marasme on vivíem submergits i trau el darrer dicccionari per ajudar-nos.
I ara, els fill d’Eva, en aquesta vall de llàgrimes, uns dia ens hem alçat i hem llegit que l’Acadèmia accepta:
Enfermera, apretar, empollar, alcançar, ensaig capritxo, peluqueria, fiambre, trago almorzar, flato, arrastrar, gasto, xorro, sapo, enterro, novio, cego, tio, enter-se, xivar-se, mentirós i xiste. I arriben en el seu deliri a acceptar: tenista, teniste, tennista i tennniste!
La teoria és que sempre hi ha una “genuïna” forma valenciana i així el professorat que envie en correcte català una nota a casa d’un alumne haurà d’anar en compte de no cometre cap “ensopegada” perquè pot “relliscar” i per tant s’ho haurà “d’empassar” tot sol.
No teníem prou enemics que ara qualsevol mig lletrat que s’haja llegit el diccionari te’l pot llançar al cap —compte, que pesa més de dos quilos!— i a més a més, al•legarà que tenen la raó amb ell.
Jo crec que encara tinc per casa una vella gramàtica de Carles Salvador, mestre, poeta, gramàtic, el nostre Pompeu Fabra valencià i un diccionari de Ferrer Pastor. Amb ells eixírem endavant als temps difícils i encara podem seguir tirant uns anys més.
Que no passen ànsia per nosaltres, que de pitjors n’hem eixit. Que no ens estimen tant perquè amb amics com l’acadèmia no cal enemics
EN L’ANY DEL “QUIJOTE”, JO PARLARÉ DEL “TIRANT”
(On demostraré que estem vivint uns moments de glòria comparables al millors dies del nostre segle d’or)
Hi ha qui pensa que la nostra literatura, especialment la que s’escriu al País Valencià, està en decadència, que no hi ha un públic lector ni es reconeix els autors pels seus mèrits i no sé quantes coses més. Jo vull demostrar que açò no és veritat i ací us presente deu raons per comparar-nos amb el segle XV i veure que som al mateix nivell que aleshores. (O millor!)
1a. Quan al “Quijote” estan el rector i el barber cremant llibres, salven de la falla al “Tirant” perquè segons confessa Cervantes, “és llibre de gran mèrit”. Actualment, els espanyols segueixen arribant a la nostra literatura per les notes a peu de pàgina, com abans. No es tradueix, i no gosen llegir-la, ni encara que siga en la intimitat.
2a. A la primera edició del “Tirant”, el 1490, se’n va publicar 750 exemplars i a la segona, 300. Tot un èxit! Actualment seguim en unes tirades semblants, 1000 exemplars és un èxit, com al segle XV.
3a. Abans la literatura era bàsicament per a dones, com avui. I si no, pregunteu qui llegeix "El Codi da Vinci", o "L’últim Cató", o qui llegeix Isabel Clara Simó. (NOTA: No està demostrat que la lectura cause impotència als homes!)
4a. Lluís Vives, el 1524, blasma al seu opuscle "Institutione christianae feminae" sobre els llibres que no podien ser llegit per dones, entre ells el més perillós era “Tirant lo blanc”. Què passa avui amb l’església? Segueixen igual, perquè acaben de condemnar "El Codi da Vinci", encara que tinc per cert que cap prevere se l’ha llegit abans, “Es tan gordo...!” –m’han confessat, i en canvi a mi, desprès d’açò quasi m’han entrat ganes de llegir-lo, veges quines coses!
5a. Caterina de Rússia era una lectora devota del “Tirant”, així com la marquesa de Mantua, Isabel d’Este. Avui hi ha remors de gent que ha sentit dir que la princesa Letízia també llegeix, per què no? Coses més difícils s’han vist, i a més, Madrid ben val un llibre!
6a. El “Tirant” conté dues gran mentides, en ell es conta que el Nord d’Àfrica i Constantinoble són alliberats, es cristianitzen i es fan “europeus”. Avui es manté la mateixa mentida: els magrebins i els turcs també s’han alliberat, ja són europeus, encara que explotats per europeus però sense cap dret europeu, com al segle XV.
7a. Diafebus, company de Tirant, parla dels prodigis del Palau de la Roca i entre ells hi ha una donzella d’or que pixa vi blanc. Avui la pluja daurada és un dels més sofisticats entreteniments eròtics que hom coneix, mireu si té anys l’invent!
8a. Hipòlit passa de criat a ser emperador per saber-s’ho fer amb l’emperadriu. Avui en dia, quants analfabets hi ha que passen de l’anonimat a ser famosos en un dia per la mateixa habilitat d’Hipòlit... I si no, mireu qualsevol programa de Tele 5.
9a. El cavaller valencià acompanya el príncep Felip (de França) a Sicília, i com aquest era un babau i beneit necessità tot l’ajut de Tirant per poder haver-se-les amb la princesa Ricomana, perquè si no, ell a soles no es menja ni un torrat. (Sense comentaris, que me la jugue!)
10a. El principal mèrit de Tirant és que podia retenir l’alè tan com volguera. Virtut molt estimada al segle XV... igual que en aquestos moments, però en canvi ara, té un nom: “Viagra” i és a l’abast de tothom.
En definitiva, he demostrat que avui, ja al segle XXI no estem tan mal com alguns ens fan creure, perquè a més de superar les deu fites més importants del “Tirant” que he esmentat, encara en tenim d’altres que ens permeten de pensar que potser estem per damunt del nostre segle d’or, com per exemple que hem sobreviscut a tots els polítics analfabets que han arribat al càrrec sense haver-se llegit ni el seu Llibre de família.
Per tant, com que la gran majoria de nosaltres no hem d’arribar a President de la Genialitat Valenciana, bé podem dedicar-nos a llegir i així poder tapar la boca a més d’un polític-amant-de-les-lletres-per-conveniència quan l’òbriga per comentar les virtuts del “Quijote” o del “Tirant”.
Hi ha qui pensa que la nostra literatura, especialment la que s’escriu al País Valencià, està en decadència, que no hi ha un públic lector ni es reconeix els autors pels seus mèrits i no sé quantes coses més. Jo vull demostrar que açò no és veritat i ací us presente deu raons per comparar-nos amb el segle XV i veure que som al mateix nivell que aleshores. (O millor!)
1a. Quan al “Quijote” estan el rector i el barber cremant llibres, salven de la falla al “Tirant” perquè segons confessa Cervantes, “és llibre de gran mèrit”. Actualment, els espanyols segueixen arribant a la nostra literatura per les notes a peu de pàgina, com abans. No es tradueix, i no gosen llegir-la, ni encara que siga en la intimitat.
2a. A la primera edició del “Tirant”, el 1490, se’n va publicar 750 exemplars i a la segona, 300. Tot un èxit! Actualment seguim en unes tirades semblants, 1000 exemplars és un èxit, com al segle XV.
3a. Abans la literatura era bàsicament per a dones, com avui. I si no, pregunteu qui llegeix "El Codi da Vinci", o "L’últim Cató", o qui llegeix Isabel Clara Simó. (NOTA: No està demostrat que la lectura cause impotència als homes!)
4a. Lluís Vives, el 1524, blasma al seu opuscle "Institutione christianae feminae" sobre els llibres que no podien ser llegit per dones, entre ells el més perillós era “Tirant lo blanc”. Què passa avui amb l’església? Segueixen igual, perquè acaben de condemnar "El Codi da Vinci", encara que tinc per cert que cap prevere se l’ha llegit abans, “Es tan gordo...!” –m’han confessat, i en canvi a mi, desprès d’açò quasi m’han entrat ganes de llegir-lo, veges quines coses!
5a. Caterina de Rússia era una lectora devota del “Tirant”, així com la marquesa de Mantua, Isabel d’Este. Avui hi ha remors de gent que ha sentit dir que la princesa Letízia també llegeix, per què no? Coses més difícils s’han vist, i a més, Madrid ben val un llibre!
6a. El “Tirant” conté dues gran mentides, en ell es conta que el Nord d’Àfrica i Constantinoble són alliberats, es cristianitzen i es fan “europeus”. Avui es manté la mateixa mentida: els magrebins i els turcs també s’han alliberat, ja són europeus, encara que explotats per europeus però sense cap dret europeu, com al segle XV.
7a. Diafebus, company de Tirant, parla dels prodigis del Palau de la Roca i entre ells hi ha una donzella d’or que pixa vi blanc. Avui la pluja daurada és un dels més sofisticats entreteniments eròtics que hom coneix, mireu si té anys l’invent!
8a. Hipòlit passa de criat a ser emperador per saber-s’ho fer amb l’emperadriu. Avui en dia, quants analfabets hi ha que passen de l’anonimat a ser famosos en un dia per la mateixa habilitat d’Hipòlit... I si no, mireu qualsevol programa de Tele 5.
9a. El cavaller valencià acompanya el príncep Felip (de França) a Sicília, i com aquest era un babau i beneit necessità tot l’ajut de Tirant per poder haver-se-les amb la princesa Ricomana, perquè si no, ell a soles no es menja ni un torrat. (Sense comentaris, que me la jugue!)
10a. El principal mèrit de Tirant és que podia retenir l’alè tan com volguera. Virtut molt estimada al segle XV... igual que en aquestos moments, però en canvi ara, té un nom: “Viagra” i és a l’abast de tothom.
En definitiva, he demostrat que avui, ja al segle XXI no estem tan mal com alguns ens fan creure, perquè a més de superar les deu fites més importants del “Tirant” que he esmentat, encara en tenim d’altres que ens permeten de pensar que potser estem per damunt del nostre segle d’or, com per exemple que hem sobreviscut a tots els polítics analfabets que han arribat al càrrec sense haver-se llegit ni el seu Llibre de família.
Per tant, com que la gran majoria de nosaltres no hem d’arribar a President de la Genialitat Valenciana, bé podem dedicar-nos a llegir i així poder tapar la boca a més d’un polític-amant-de-les-lletres-per-conveniència quan l’òbriga per comentar les virtuts del “Quijote” o del “Tirant”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
