La mala reputació

La mala reputació


Al meu poble sense cap intenció,
tinc molt mala reputació.
Faça el que faça és igual,
tot ho consideren mal.
Jo no faig mal a ningú
si no hi tinc res en comú.
El que no accepten de mi
és que agafe un altre camí.
GEORGES BRASSENS.

Com deia la cançó, quants dimonis ens assetgen! Forasters, desconeguts, estranys, revolucionaris, immigrants; tot, gent de mala reputació. En canvi no temem els de casa perquè són coneguts de tota la vida! I de veritat sabem què tenim a casa?
Ja fa anys les mares preguntaven a les filles quan es posaven a festejar si el novio anava a missa.
—No, mare, els diumenges el meu novio es queda a casa o els aprofita per a llegir i fer esport.
La resposta de la mare era ràpida, expeditiva i senzilla.
—Eixe xic és un comunista.
I si portaves els cabells llargs, o tenien alguna vel•leïtat artística com per exemple la poesia o escriure en valencià ja la sentència era irremissible:
—Comunista i catalanista! Tants bons xics que hi ha ací, has anat a buscar un perdut... —responia sospirant la mare.
I ara, igual que fa cent anys, si no segueixes el ramat d’ovelles ets un perdut. Però si fas el que sempre s’ha fet i te’n vas al bar a fer-te deu o dotze cassalles —ara són cubates—, ets un home. Si pares a un club de carretera, ets un home i si de tant en tant li pegues alguna galtada a la dona, ets un home.
I si no fas això evidentment eres un perillós, un estrany i un vés-a-saber-què, ...un estranger, un catalanista, un vegetarià, un pacifista, un ecologista... en definitiva, un perill social. Però la galtada domèstica tenia bona premsa perquè era de casa. És vergonyós encara la quantitat de gent que encara justifica la violència domèstica com inevitable i més encara, necessària!
Ara m’agradaria preguntar a les mares: ¿se’n recorda vosté que als anys setanta les dones no podien eixir a l’estranger o no podien obrir un compte corrent si no tenien permís escrit del seu marit? O que la dona no pecava d’igual manera que l’home en l’adulteri? L’home era menys culpable, amb el mateix pecat, és clar!
Tants anys de tradició, escola, catecisme i repressió tenien com a missió que es temera al foraster, al nou i a l’estrany, als canvis i a la novetat i en canvi es vera normal un marit bevedor, faldiller o violent. (Encara estem esperant que l’església condemne la violència domèstica com ho ha fet per exemple amb la nova assignatura de ciutadania que ha de suplir a la religió en les escoles)
Jo en canvi m’estime més com a gendre, als nous comunistes, als separatistes, als poetes, que discuteixen, que dubten de la premsa, de l’escola i dels mitjans d’informació. M’estime els que no s’alcen el dia de la festa nacional perquè no volen celebrar el genocidi i la massacre que els espanyols feren amb els indis d’Amèrica. M’estime els que critiquen la manipulació dels governs i l’engany permanent.
—No ho dubten! Trien els de casa! Els de tota la vida! —ens han dit sempre, des de púlpits, escoles, diaris i ràdios.
Han de seguir pensant que el Pla Hidrològic Nacional és per salvar l’agricultura, que catalans, bascos i republicans són separatistes que ens volen esquarterar vius, que volen robar-nos la sacrosanta paella, menjar-se els nostres fetges i després assaltar uns quants convents de monges. Així la “tradició” aconsella que ens decantem pels de tota la vida, pels de casa, pels “normals” i amb tanta normalitat acabaran també considerant lògic que un dia, els seus gendres, sense voler, “deixaran anar la mà” i la seua filla acabarà baldada, però gràcies a Déu, la malalta mentre es recupera escoltarà als informatius de Canal 9 que hi ha coses boniques com les imatges d’un Benidorm ple de turistes, els hotels de gom a gom, el bon oratge que tenim a València... i també sentirà a les notícies que cal anar en compte, perquè hi ha gent molt roïna a la nostra vora que volen acabar amb tot aquest paradís: nacionalistes, immigrants, intel•lectuals, poetes, pensadors...
En canvi, el seu gendre penedit, li portarà a la clínica flors i bombons de bona reputació.