L’aigua clara
Les persones es coneixen en els moments difícils, anuncia la dita, però els voltors també, perquè apareixen als pitjors moments. Ara que torna la batalla de l’aigua ací els incendiaris professionals s’estan fregant les mans perquè tornen a trobar material per a la falla.Sobre el problema de l’aigua a Barcelona s’han llegit moltes barbaritats però uns bons i caritatius samaritans, els del PP sí que volen cedir-la perquè l’Ebre és del PP com sap tothom. Però també la volen per al País Valencià perquè ací els camps de golf tenen molta set i també són seus, com sap tothom. De seguida s’han apuntat a la gran falla que s’ha muntat i de nou volen ressuscitar una altra vegada el Pla Hidrològic Nacional que ERC va tombar, diuen ells. S’han cansat de dir que “dels catalans no volem res”, “boicot als productes catalans”, però l’aigua de l’Ebre, que ve de terres catalanes, sí que la volen. I repeteixen una i una altra volta, com una cantarella cansada, que als valencians no ens tracten igual, que ens tenen oblidats, que també tenim dret a l’aigua... Quan la realitat és que és Barcelona el que reclama és el mateix tracte que ja tenen València, Alacant, Benidorm i el Baix Segura, que beuen mitjançant cessions d’aigua d’altres conques. El PP s’oblida del transvasament Xúquer-Túria del qual beu València tots els dies i també del Xúquer-Vinalopó del qual afortunadament no beurà ningú però que ens costarà una ronyó i serà el monument a la inutilitat més gran de la història. I també oblida el Tajo-Segura que periòdicament ha d’abocar-los aigua perquè el Segura és un riu mort, per centenars de pous il•legals i obres faraòniques que l’especulació immobiliària té a Múrcia, (res a envejar a la valenciana, si no, per què el tàdem Camps-Valcàrcel?) Tenim tres obres impensables, tres aberracions a un país civilitzat, perquè els camps de golf reguen directament de la Séquia reial del Xúquer.
http://valldignadigital.bloc.cat/post/2963/79899 cosa que està totalment prohibida a Catalunya, que han de regar de depuradora.A Barcelona el consum és de 110 litres per habitant, a València n’és de 170, el preu a València es paga a 0.6 € i a Barcelona 1.20, açò també ho obliden. El País Valencià perd l’equivalent a dos transvasaments per no depurar ni arreglar les fuites d’aigua de la nostra xarxa (Levante 22/04/08) i és que no es pot demanar sense tindre abans les butxaques ben cosides, que pels forats se’ns van tots els duros que ens donen.
Naturalment aquestes dades irrefutables que ixen en la premsa escrita i en els fòrums que sobre l’aigua abunden arreu del País, no apareixen en el manipulat Canal 9. Faltaria més! Ací el PP amaga que hem segut pioners en connectar les xarxes del Xúquer, el Túria, el Tajo i el Segura. I també amaga que Catalunya serà autosuficient al 2010 perquè té una imponent xarxa de dessaladores, cosa que ací fa por, per què?
Ací la Genialitat Valenciana les oblida i posa tots els impediments possibles, com és el cas de la de Torrevieja amb justificacions tan creïbles com: “
El PP justifica el bloqueo a la desaladora de Torrevieja por el riesgo de atrofia testicular” (Levante 3/4/08).
Tot per poder continuar en el paper de víctimes. I oblida les depuradores i els pous il•legals de Múrcia i tantes i tantes coses …
I ara parlem de la Manxa, (El Xúquer està totalment sec en la població de Cuasiermas, cosa que a denunciat a la fiscalia l’associació Xúquer Viu), el riu és espremut fins l’extenuació per a regar dacsa, subvencionada per la comunitat europea. L’acord entre els inefables Bono i Zaplana continua viu, però el riu, mort. Tot això ho obliden.I qui faltava en aquest circ? Doncs l’ínclit Enric Morera, secretari del BLOC, que a un article titulat “We can”, parodiant a Obama, parla de la desgràcia que persegueix eternament als valencians i no té una altra ocurrència que dir açò:“Vaja que els valencians som un poble invisible... De transvassament res de res... L'aigua de l'Ebre per als projecte "verd" que vol fer el PSOE d'Aragó a los Monegros. I ací a callar i a ofrenar...” Si no n’érem prou, faltava el BLOC demanant el transvasament de l’Ebre! Què més ens pot passar? Qui més pot eixir per acabar d’arrodonir aquesta trista història?Nosaltres ho tenim ben clar, de transvasaments ni un, ni mig, ni cap! I si Barcelona necessita aigua, que els la donen si no hi ha més remei mentre es busca una altra solució, però immediatament el conseller responsable d’eixa bestiesa, siga qui siga, ha d’anar al carrer immediatament. Que no dimitisca, que el cessen, per favor.I nosaltres mentrestant, a suportar la nostra condemna: ens manca d’aigua però ens sobren de polítics de segona. Encara tindrà raó aquell que deia que si fórem un poble de negres votaríem al Ku Klux Klan.
divendres, 26 de setembre del 2008
DESPRÉS DE 300 ANYS JA RES NO ENS ESPANTA
DESPRÉS DE 300 ANYS JA RES NO ENS ESPANTA
S’han acabat les eleccions i el millor, s’han acabat tot el rastre de ploraneres que omplien pàgines de llàgrimes i laments com un xiquet que ha perdut el xupa-xups. Ara és temps de fer plans de futur. Esquerra no ha tret els resultats que esperàvem però portem 300 anys derrotats i crec que ho podrem suportar quatre anys més. El que és cert és que ni hem desaparegut ni pensem abandonar, el nostre projecte és a llarg termini, volem ser una nació d’Europa i volem començar poble a poble, tenim paciència, no volem un jornalet municipal sinó alçar un país i per això ja tenim tot el temps del món i vora sis-cents vots a Cullera, sis-cents ciutadans als quals no anem a abandonar, al revés, tots junts tenim un paper fonamental a Cullera: denunciar diàriament totes les desfetes, oblits i negligències de l’ajuntament, les conselleries i tots els governs que patim i podem patir encara. I tenim amb nosaltres tots els que creuen que Cullera té futur, que encara es pot salvar, que pot ser un poble agradable per a viure i treballar.
I més encara, tenim els que pensen que unes eleccions són importants però no són la solució, cal un compromís diari, amb l’escola valenciana, amb les associacions, amb el medi i la cultura, al carrer, al treball, allà on els nostres drets com a ciutadans siguen menyspreats.
Som un partit optimista i positiu. No som el partit del “NO”, al revés, sabem per exemple, que un camp de golf dóna més diners que un camp d’encisams, però també cal dir que té inconvenients que no es poden oblidar: no tenim aigua per al golf, la construcció d’aquests camps acaba amb la terra i amb els que hi han treballat des de fa dos mil anys, no tenim per què obligar al llaurador a deixar la seua terra i moltes vegades el golf és una excusa per a operacions especulatives i depredadores. Si s’abandona l’agricultura i ens centrem en el monocultiu del turisme és com aquell que posa tots els ous en una cistella, al primer bac ho pot perdre tot.
Mai no hem dit “NO” al turisme, sinó al revés, voldríem fer de Cullera el millor poble de la mediterrània, però no a costa de llauradors i de la terra que ja serà irrecuperable i no mai a costa del futur dels fills de Cullera, perquè serà curiós que un poble que arreplega milers de forasters a l’estiu no tinga un lloc per a estudis superiors ni una feina que no siga de repartidor de cerveses en agost. Ni una clínica per a fer-te una placa si et gires un peu!
No hem dit mai “NO” al progrés, el nostre projecte de la Bega arreplegava tots els edificis emblemàtics de Cullera que encara no tenim, construcció sí, però en benefici de tot el poble!
La gran força d’Esquerra Republicana és que sabem què volem, on volem arribar, no tenim pressa, sabem que ja comptem amb sis-cents cullerencs que s’estimen el poble i que també porten tres-cents anys perdent dia a dia la història, la llengua i el país, a aquests ciutadans no els tornarem a convocar les properes eleccions sinó que els necessitem ja, demà mateix, treballant pel poble i el país que ens mereixem.
S’han acabat les eleccions i el millor, s’han acabat tot el rastre de ploraneres que omplien pàgines de llàgrimes i laments com un xiquet que ha perdut el xupa-xups. Ara és temps de fer plans de futur. Esquerra no ha tret els resultats que esperàvem però portem 300 anys derrotats i crec que ho podrem suportar quatre anys més. El que és cert és que ni hem desaparegut ni pensem abandonar, el nostre projecte és a llarg termini, volem ser una nació d’Europa i volem començar poble a poble, tenim paciència, no volem un jornalet municipal sinó alçar un país i per això ja tenim tot el temps del món i vora sis-cents vots a Cullera, sis-cents ciutadans als quals no anem a abandonar, al revés, tots junts tenim un paper fonamental a Cullera: denunciar diàriament totes les desfetes, oblits i negligències de l’ajuntament, les conselleries i tots els governs que patim i podem patir encara. I tenim amb nosaltres tots els que creuen que Cullera té futur, que encara es pot salvar, que pot ser un poble agradable per a viure i treballar.
I més encara, tenim els que pensen que unes eleccions són importants però no són la solució, cal un compromís diari, amb l’escola valenciana, amb les associacions, amb el medi i la cultura, al carrer, al treball, allà on els nostres drets com a ciutadans siguen menyspreats.
Som un partit optimista i positiu. No som el partit del “NO”, al revés, sabem per exemple, que un camp de golf dóna més diners que un camp d’encisams, però també cal dir que té inconvenients que no es poden oblidar: no tenim aigua per al golf, la construcció d’aquests camps acaba amb la terra i amb els que hi han treballat des de fa dos mil anys, no tenim per què obligar al llaurador a deixar la seua terra i moltes vegades el golf és una excusa per a operacions especulatives i depredadores. Si s’abandona l’agricultura i ens centrem en el monocultiu del turisme és com aquell que posa tots els ous en una cistella, al primer bac ho pot perdre tot.
Mai no hem dit “NO” al turisme, sinó al revés, voldríem fer de Cullera el millor poble de la mediterrània, però no a costa de llauradors i de la terra que ja serà irrecuperable i no mai a costa del futur dels fills de Cullera, perquè serà curiós que un poble que arreplega milers de forasters a l’estiu no tinga un lloc per a estudis superiors ni una feina que no siga de repartidor de cerveses en agost. Ni una clínica per a fer-te una placa si et gires un peu!
No hem dit mai “NO” al progrés, el nostre projecte de la Bega arreplegava tots els edificis emblemàtics de Cullera que encara no tenim, construcció sí, però en benefici de tot el poble!
La gran força d’Esquerra Republicana és que sabem què volem, on volem arribar, no tenim pressa, sabem que ja comptem amb sis-cents cullerencs que s’estimen el poble i que també porten tres-cents anys perdent dia a dia la història, la llengua i el país, a aquests ciutadans no els tornarem a convocar les properes eleccions sinó que els necessitem ja, demà mateix, treballant pel poble i el país que ens mereixem.
País Valencià, país de despropòsits
País Valencià, país de despropòsits
Vivim temps estranys, amics, i el problema és que ja anem acostumant-nos a veure coses que en altres moments farien alçar la vista, almenys. Vivim al país de les exageracions, som barrocs i el més greu és que hem fet del vici, virtut. Pose exemples:
A la setmana santa hi ha pobles del país valencià que copiant els veïns trauen al carrer milers de bombos per a tronar i eixordar el veïnat durant la nit del dijous, doncs bé, la gent els acull extasiada de gust quan el més normal és que foren expulsats a milers de quilòmetres i el poble reivindicara una banda de música. Jo propose tres milions de bombers (com si fóra una manifestació del PP a Madrid) i que els cascaren amb maces de 50 Kg cadascuna, això sí que seria una autèntica setmana santa valenciana.
Una altra, a les festes importants podem trobar que un distingit paeller fa una paella per a 3.000 persones, i em comptes de tancar-lo sota la condemna d’atemptat gastronòmic el condecoren com un heroi per aquell desgavell. És un disbarat contra la nostra gastronomia, i què? Així som els valencians! Si ho fera un català el perseguiríem fins a la frontera però ací l’animalada està ben vista. Jo propose fer-ne una per a 150.000 persones, segur que em feien valencià del segle, quina il•lusió!
I encara una altra, els que més s’estimen el territori són els constructors, normal! I si edificaren totes les promocions immobiliàries i els PAI’s que hi ha previstos al País Valencià només quedarien 5 Km de costa i el país duplicaria la població, i què? ¿Això és progrés o una animalada semblant a la del bombo de 20 metres de diàmetre o a la paella per a 150.000 insensats? Jo propose per al Manhattan de Cullera 1.000 torres de 500 altures, i 100 casinos (tot copiant el programa municipal del PSOE) i en acabant vendria entrades per veure com cauen, igual que les fitxes de dominó i jugaria al monopoly i...
Més exageracions: els partits més valencianistes són els que més parlen d’Espanya, són tan valencians que només parlen castellà i damunt et miren amenaçant si dubtes que les coses siguen així. Jo propose una senyera totalment blava amb una corona gegant que l’ocupe tota i s’han acabat les discussions i que declaren Espanya colònia de València, igual m’ho pensava i tot...
Seguim amb les exageracions: el regidor de cultura, en minúscula, (No teníem prou amb els valencianíssims espectacles de flamenco que ens ofereix les nits d’estiu al parc de Sant Antoni) fa classes de valencià a “L’expressió” amb gran èxit de públic i crítica però el mateix regidor té deu faltes al número passat d’abril, i és que les perífrasis de futur s’han de fer en futur, senyor regidor! Anem a explicar és explicarem! Jo propose que el col•loquen d’assessor amb el conseller Esteban González Pons, els desgavells d’un taparien els de l’altre i a l’inrevés, quin espectacle! El mateix conseller que no vol prospeccions petrolíferes davant la costa valenciana perquè matarien l’albufera. Però si ja està morta i beneïda! I descansa al paradís dels parcs naturals, junt al Xúquer, la muntanya de Cullera, la Bassa de Sant Llorenç, l’estany...
I tant de desgavell ha fet que l’exageració siga la norma i que allò més normal esdevinga estrany i així hem aconseguit que un valencià siga qualsevol que s’asseu a un sofà fet a la Xina, davant d’un televisor japonés, per veure la televisió espanyola, que té una equatoriana al seu servei, que aspira a participar en un casting, a que li facen un lifting i dinar en un catering i que si llig un llibre en valencià l’acusen de català. Que tot i ser ignorant en la seua llengua sap perfectament què és i què no és valencià, que desitjaria un bungalow d’alt standing i prop d’un resort amb spa...
I que vota partits espanyolistes, evidentment.
Pitjor ho tenen els espanyols, acabe d’escoltar que segons la darrera enquesta del CIS els de la meseta tenen tendència a la depressió, a l’obesitat i a les malalties cardíaques, una raó més per a pensar-s’ho.
Vivim temps estranys, amics, i el problema és que ja anem acostumant-nos a veure coses que en altres moments farien alçar la vista, almenys. Vivim al país de les exageracions, som barrocs i el més greu és que hem fet del vici, virtut. Pose exemples:
A la setmana santa hi ha pobles del país valencià que copiant els veïns trauen al carrer milers de bombos per a tronar i eixordar el veïnat durant la nit del dijous, doncs bé, la gent els acull extasiada de gust quan el més normal és que foren expulsats a milers de quilòmetres i el poble reivindicara una banda de música. Jo propose tres milions de bombers (com si fóra una manifestació del PP a Madrid) i que els cascaren amb maces de 50 Kg cadascuna, això sí que seria una autèntica setmana santa valenciana.
Una altra, a les festes importants podem trobar que un distingit paeller fa una paella per a 3.000 persones, i em comptes de tancar-lo sota la condemna d’atemptat gastronòmic el condecoren com un heroi per aquell desgavell. És un disbarat contra la nostra gastronomia, i què? Així som els valencians! Si ho fera un català el perseguiríem fins a la frontera però ací l’animalada està ben vista. Jo propose fer-ne una per a 150.000 persones, segur que em feien valencià del segle, quina il•lusió!
I encara una altra, els que més s’estimen el territori són els constructors, normal! I si edificaren totes les promocions immobiliàries i els PAI’s que hi ha previstos al País Valencià només quedarien 5 Km de costa i el país duplicaria la població, i què? ¿Això és progrés o una animalada semblant a la del bombo de 20 metres de diàmetre o a la paella per a 150.000 insensats? Jo propose per al Manhattan de Cullera 1.000 torres de 500 altures, i 100 casinos (tot copiant el programa municipal del PSOE) i en acabant vendria entrades per veure com cauen, igual que les fitxes de dominó i jugaria al monopoly i...
Més exageracions: els partits més valencianistes són els que més parlen d’Espanya, són tan valencians que només parlen castellà i damunt et miren amenaçant si dubtes que les coses siguen així. Jo propose una senyera totalment blava amb una corona gegant que l’ocupe tota i s’han acabat les discussions i que declaren Espanya colònia de València, igual m’ho pensava i tot...
Seguim amb les exageracions: el regidor de cultura, en minúscula, (No teníem prou amb els valencianíssims espectacles de flamenco que ens ofereix les nits d’estiu al parc de Sant Antoni) fa classes de valencià a “L’expressió” amb gran èxit de públic i crítica però el mateix regidor té deu faltes al número passat d’abril, i és que les perífrasis de futur s’han de fer en futur, senyor regidor! Anem a explicar és explicarem! Jo propose que el col•loquen d’assessor amb el conseller Esteban González Pons, els desgavells d’un taparien els de l’altre i a l’inrevés, quin espectacle! El mateix conseller que no vol prospeccions petrolíferes davant la costa valenciana perquè matarien l’albufera. Però si ja està morta i beneïda! I descansa al paradís dels parcs naturals, junt al Xúquer, la muntanya de Cullera, la Bassa de Sant Llorenç, l’estany...
I tant de desgavell ha fet que l’exageració siga la norma i que allò més normal esdevinga estrany i així hem aconseguit que un valencià siga qualsevol que s’asseu a un sofà fet a la Xina, davant d’un televisor japonés, per veure la televisió espanyola, que té una equatoriana al seu servei, que aspira a participar en un casting, a que li facen un lifting i dinar en un catering i que si llig un llibre en valencià l’acusen de català. Que tot i ser ignorant en la seua llengua sap perfectament què és i què no és valencià, que desitjaria un bungalow d’alt standing i prop d’un resort amb spa...
I que vota partits espanyolistes, evidentment.
Pitjor ho tenen els espanyols, acabe d’escoltar que segons la darrera enquesta del CIS els de la meseta tenen tendència a la depressió, a l’obesitat i a les malalties cardíaques, una raó més per a pensar-s’ho.
La mala reputació
La mala reputació
Al meu poble sense cap intenció,
tinc molt mala reputació.
Faça el que faça és igual,
tot ho consideren mal.
Jo no faig mal a ningú
si no hi tinc res en comú.
El que no accepten de mi
és que agafe un altre camí.
GEORGES BRASSENS.
Com deia la cançó, quants dimonis ens assetgen! Forasters, desconeguts, estranys, revolucionaris, immigrants; tot, gent de mala reputació. En canvi no temem els de casa perquè són coneguts de tota la vida! I de veritat sabem què tenim a casa?
Ja fa anys les mares preguntaven a les filles quan es posaven a festejar si el novio anava a missa.
—No, mare, els diumenges el meu novio es queda a casa o els aprofita per a llegir i fer esport.
La resposta de la mare era ràpida, expeditiva i senzilla.
—Eixe xic és un comunista.
I si portaves els cabells llargs, o tenien alguna vel•leïtat artística com per exemple la poesia o escriure en valencià ja la sentència era irremissible:
—Comunista i catalanista! Tants bons xics que hi ha ací, has anat a buscar un perdut... —responia sospirant la mare.
I ara, igual que fa cent anys, si no segueixes el ramat d’ovelles ets un perdut. Però si fas el que sempre s’ha fet i te’n vas al bar a fer-te deu o dotze cassalles —ara són cubates—, ets un home. Si pares a un club de carretera, ets un home i si de tant en tant li pegues alguna galtada a la dona, ets un home.
I si no fas això evidentment eres un perillós, un estrany i un vés-a-saber-què, ...un estranger, un catalanista, un vegetarià, un pacifista, un ecologista... en definitiva, un perill social. Però la galtada domèstica tenia bona premsa perquè era de casa. És vergonyós encara la quantitat de gent que encara justifica la violència domèstica com inevitable i més encara, necessària!
Ara m’agradaria preguntar a les mares: ¿se’n recorda vosté que als anys setanta les dones no podien eixir a l’estranger o no podien obrir un compte corrent si no tenien permís escrit del seu marit? O que la dona no pecava d’igual manera que l’home en l’adulteri? L’home era menys culpable, amb el mateix pecat, és clar!
Tants anys de tradició, escola, catecisme i repressió tenien com a missió que es temera al foraster, al nou i a l’estrany, als canvis i a la novetat i en canvi es vera normal un marit bevedor, faldiller o violent. (Encara estem esperant que l’església condemne la violència domèstica com ho ha fet per exemple amb la nova assignatura de ciutadania que ha de suplir a la religió en les escoles)
Jo en canvi m’estime més com a gendre, als nous comunistes, als separatistes, als poetes, que discuteixen, que dubten de la premsa, de l’escola i dels mitjans d’informació. M’estime els que no s’alcen el dia de la festa nacional perquè no volen celebrar el genocidi i la massacre que els espanyols feren amb els indis d’Amèrica. M’estime els que critiquen la manipulació dels governs i l’engany permanent.
—No ho dubten! Trien els de casa! Els de tota la vida! —ens han dit sempre, des de púlpits, escoles, diaris i ràdios.
Han de seguir pensant que el Pla Hidrològic Nacional és per salvar l’agricultura, que catalans, bascos i republicans són separatistes que ens volen esquarterar vius, que volen robar-nos la sacrosanta paella, menjar-se els nostres fetges i després assaltar uns quants convents de monges. Així la “tradició” aconsella que ens decantem pels de tota la vida, pels de casa, pels “normals” i amb tanta normalitat acabaran també considerant lògic que un dia, els seus gendres, sense voler, “deixaran anar la mà” i la seua filla acabarà baldada, però gràcies a Déu, la malalta mentre es recupera escoltarà als informatius de Canal 9 que hi ha coses boniques com les imatges d’un Benidorm ple de turistes, els hotels de gom a gom, el bon oratge que tenim a València... i també sentirà a les notícies que cal anar en compte, perquè hi ha gent molt roïna a la nostra vora que volen acabar amb tot aquest paradís: nacionalistes, immigrants, intel•lectuals, poetes, pensadors...
En canvi, el seu gendre penedit, li portarà a la clínica flors i bombons de bona reputació.
Al meu poble sense cap intenció,
tinc molt mala reputació.
Faça el que faça és igual,
tot ho consideren mal.
Jo no faig mal a ningú
si no hi tinc res en comú.
El que no accepten de mi
és que agafe un altre camí.
GEORGES BRASSENS.
Com deia la cançó, quants dimonis ens assetgen! Forasters, desconeguts, estranys, revolucionaris, immigrants; tot, gent de mala reputació. En canvi no temem els de casa perquè són coneguts de tota la vida! I de veritat sabem què tenim a casa?
Ja fa anys les mares preguntaven a les filles quan es posaven a festejar si el novio anava a missa.
—No, mare, els diumenges el meu novio es queda a casa o els aprofita per a llegir i fer esport.
La resposta de la mare era ràpida, expeditiva i senzilla.
—Eixe xic és un comunista.
I si portaves els cabells llargs, o tenien alguna vel•leïtat artística com per exemple la poesia o escriure en valencià ja la sentència era irremissible:
—Comunista i catalanista! Tants bons xics que hi ha ací, has anat a buscar un perdut... —responia sospirant la mare.
I ara, igual que fa cent anys, si no segueixes el ramat d’ovelles ets un perdut. Però si fas el que sempre s’ha fet i te’n vas al bar a fer-te deu o dotze cassalles —ara són cubates—, ets un home. Si pares a un club de carretera, ets un home i si de tant en tant li pegues alguna galtada a la dona, ets un home.
I si no fas això evidentment eres un perillós, un estrany i un vés-a-saber-què, ...un estranger, un catalanista, un vegetarià, un pacifista, un ecologista... en definitiva, un perill social. Però la galtada domèstica tenia bona premsa perquè era de casa. És vergonyós encara la quantitat de gent que encara justifica la violència domèstica com inevitable i més encara, necessària!
Ara m’agradaria preguntar a les mares: ¿se’n recorda vosté que als anys setanta les dones no podien eixir a l’estranger o no podien obrir un compte corrent si no tenien permís escrit del seu marit? O que la dona no pecava d’igual manera que l’home en l’adulteri? L’home era menys culpable, amb el mateix pecat, és clar!
Tants anys de tradició, escola, catecisme i repressió tenien com a missió que es temera al foraster, al nou i a l’estrany, als canvis i a la novetat i en canvi es vera normal un marit bevedor, faldiller o violent. (Encara estem esperant que l’església condemne la violència domèstica com ho ha fet per exemple amb la nova assignatura de ciutadania que ha de suplir a la religió en les escoles)
Jo en canvi m’estime més com a gendre, als nous comunistes, als separatistes, als poetes, que discuteixen, que dubten de la premsa, de l’escola i dels mitjans d’informació. M’estime els que no s’alcen el dia de la festa nacional perquè no volen celebrar el genocidi i la massacre que els espanyols feren amb els indis d’Amèrica. M’estime els que critiquen la manipulació dels governs i l’engany permanent.
—No ho dubten! Trien els de casa! Els de tota la vida! —ens han dit sempre, des de púlpits, escoles, diaris i ràdios.
Han de seguir pensant que el Pla Hidrològic Nacional és per salvar l’agricultura, que catalans, bascos i republicans són separatistes que ens volen esquarterar vius, que volen robar-nos la sacrosanta paella, menjar-se els nostres fetges i després assaltar uns quants convents de monges. Així la “tradició” aconsella que ens decantem pels de tota la vida, pels de casa, pels “normals” i amb tanta normalitat acabaran també considerant lògic que un dia, els seus gendres, sense voler, “deixaran anar la mà” i la seua filla acabarà baldada, però gràcies a Déu, la malalta mentre es recupera escoltarà als informatius de Canal 9 que hi ha coses boniques com les imatges d’un Benidorm ple de turistes, els hotels de gom a gom, el bon oratge que tenim a València... i també sentirà a les notícies que cal anar en compte, perquè hi ha gent molt roïna a la nostra vora que volen acabar amb tot aquest paradís: nacionalistes, immigrants, intel•lectuals, poetes, pensadors...
En canvi, el seu gendre penedit, li portarà a la clínica flors i bombons de bona reputació.
La independència que cal
La independència que cal
Un dels punts fonamental que Esquerra Republicana té al seu programa és la independència del País Valencià però a molta gent açò li pot semblar un objectiu llunyà i quasi inabastable. La construcció d’una república valenciana al si de la confederació catalano-balear potser encara no siga a la vista però el que realment tenim a tocar de mà és la independència personal que ens pot fer individus crítics, amb personalitat i criteris propis i que ha de ser el primer pas cap a eixa república, primer les persones i després el país. I aquesta independència sí que és tan a prop com vulguem.
Tenim referents nacionals de sobra, no necessitem els estrangers. Tenint Joanot Martorell i Tirant lo blanc, no ens cal Cervantes i el Quijote, no necessitem el burro Platero perquè tenim La vaca cega de Maragall i no necesitem Ortega y Gasset perquè tenim Joan Fuster. Tenim un món propi que ens han ensenyat com si fóra de segona fila, però no és així. Quan Europa anava encara vestida amb draps ací Raimon Llull filosofava i molts anys després encara s’ensenyava a les universitats, però ara... després de tres-cents anys de submissió sembla que ser valencià quan entres al Tall Anglés (El Corte Inglés) és de terrossos.
Fórem els primers en fer versos en llengua romanç al segle XI, els descobridors de la novel•la picaresca (Jaume Roig i L’Espill) i els precursors de la novel•la realista, però ara tenim vergonya de presentar-nos com a valencians davant d’un estranger i ens amaguem sota la capa d’espanyol perquè creiem que no tenim cap prestigi.
Hem de declarar-nos independents de la ideologia imperialista amb què ens bombardegen i pensar que l’educació que ens donen és una fal•làcia, que els governs espanyols, tant PP com PSOE l’han vista així des dels temps de Viriat.
Cal ser independents quan diuen «AGUA PARA TODOS» perquè vol dir «aigua per a tots els constructors i que el llaurador no en veurà ni una gota».
Cal ser independents quan descobrim que les úniques inversions que es fan al País Valencià són la copa de l’Amèrica i el tren d’alta velocitat, perquè els madrilenys vinguen ràpidament a la platja i no patisquen cues, però ningú no s’ocupa de l’autopista A-7 que és de peatge, no volen deixar-la lliure i així l’haurem de patir molt anys més.
Un independent sap que el Xúquer està mort i l’albufera, condemnada irremissiblement, diga el que diga el conseller de torn. Una persona amb criteris propis sap que ací no s’inverteix en res, que no hi ha investigació, i que el monocultiu al qual ens volen abocar és el turisme, però on nosaltres no serem els directors del macrohotel que volen fer del País Valencià. Nosaltres serem els cambrers perquè no valem més que per a posar-los la copa de cervesa i els cacauets (panxitos, diuen ells). Això ens han ensenyat durant tres-cents anys de submissió, a ser servents fidels, eixe és el futur que ens tenen reservat coma a espanyols.
La independència no arribarà el dia que tinguem la república valenciana lliure i puguem decidir sobre els nostres impostos, la immigració, la sanitat i l’educació. La independència primera l’hem de fer arribar quan deixem de creure que som un poble de segona i que som inferiors a qualsevol estranger, europeu o espanyol perquè ens ha llogat l’apartament de la platja i nosaltres tenim consciència de criat.
I curiosament som els criats que subvencionen els llibres de text i els dentistes gratuïts a certes regiones de España muy pobres y necesitadas que nos piden solidaridad, mentre que per a nosaltres és el major fracàs escolar de tota Europa, un 33% per exemple. Qui es solidaritza amb el nostre fracàs escolar?
Podem ser independents quan els desbaratem el pla preestablert i intervenim a través de Xúquer viu, d’escola valenciana, d’Acció cultural, de sindicats, d’associacions de veïns i partits que no es dobleguen a ningú, quan siguem militants que cada dia creguem més en nosaltres.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, que se’n busquen uns altres, nosaltres hem començat a ser independents.
Un dels punts fonamental que Esquerra Republicana té al seu programa és la independència del País Valencià però a molta gent açò li pot semblar un objectiu llunyà i quasi inabastable. La construcció d’una república valenciana al si de la confederació catalano-balear potser encara no siga a la vista però el que realment tenim a tocar de mà és la independència personal que ens pot fer individus crítics, amb personalitat i criteris propis i que ha de ser el primer pas cap a eixa república, primer les persones i després el país. I aquesta independència sí que és tan a prop com vulguem.
Tenim referents nacionals de sobra, no necessitem els estrangers. Tenint Joanot Martorell i Tirant lo blanc, no ens cal Cervantes i el Quijote, no necessitem el burro Platero perquè tenim La vaca cega de Maragall i no necesitem Ortega y Gasset perquè tenim Joan Fuster. Tenim un món propi que ens han ensenyat com si fóra de segona fila, però no és així. Quan Europa anava encara vestida amb draps ací Raimon Llull filosofava i molts anys després encara s’ensenyava a les universitats, però ara... després de tres-cents anys de submissió sembla que ser valencià quan entres al Tall Anglés (El Corte Inglés) és de terrossos.
Fórem els primers en fer versos en llengua romanç al segle XI, els descobridors de la novel•la picaresca (Jaume Roig i L’Espill) i els precursors de la novel•la realista, però ara tenim vergonya de presentar-nos com a valencians davant d’un estranger i ens amaguem sota la capa d’espanyol perquè creiem que no tenim cap prestigi.
Hem de declarar-nos independents de la ideologia imperialista amb què ens bombardegen i pensar que l’educació que ens donen és una fal•làcia, que els governs espanyols, tant PP com PSOE l’han vista així des dels temps de Viriat.
Cal ser independents quan diuen «AGUA PARA TODOS» perquè vol dir «aigua per a tots els constructors i que el llaurador no en veurà ni una gota».
Cal ser independents quan descobrim que les úniques inversions que es fan al País Valencià són la copa de l’Amèrica i el tren d’alta velocitat, perquè els madrilenys vinguen ràpidament a la platja i no patisquen cues, però ningú no s’ocupa de l’autopista A-7 que és de peatge, no volen deixar-la lliure i així l’haurem de patir molt anys més.
Un independent sap que el Xúquer està mort i l’albufera, condemnada irremissiblement, diga el que diga el conseller de torn. Una persona amb criteris propis sap que ací no s’inverteix en res, que no hi ha investigació, i que el monocultiu al qual ens volen abocar és el turisme, però on nosaltres no serem els directors del macrohotel que volen fer del País Valencià. Nosaltres serem els cambrers perquè no valem més que per a posar-los la copa de cervesa i els cacauets (panxitos, diuen ells). Això ens han ensenyat durant tres-cents anys de submissió, a ser servents fidels, eixe és el futur que ens tenen reservat coma a espanyols.
La independència no arribarà el dia que tinguem la república valenciana lliure i puguem decidir sobre els nostres impostos, la immigració, la sanitat i l’educació. La independència primera l’hem de fer arribar quan deixem de creure que som un poble de segona i que som inferiors a qualsevol estranger, europeu o espanyol perquè ens ha llogat l’apartament de la platja i nosaltres tenim consciència de criat.
I curiosament som els criats que subvencionen els llibres de text i els dentistes gratuïts a certes regiones de España muy pobres y necesitadas que nos piden solidaridad, mentre que per a nosaltres és el major fracàs escolar de tota Europa, un 33% per exemple. Qui es solidaritza amb el nostre fracàs escolar?
Podem ser independents quan els desbaratem el pla preestablert i intervenim a través de Xúquer viu, d’escola valenciana, d’Acció cultural, de sindicats, d’associacions de veïns i partits que no es dobleguen a ningú, quan siguem militants que cada dia creguem més en nosaltres.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, que se’n busquen uns altres, nosaltres hem començat a ser independents.
LES TAULES DE LA LLEI
LES TAULES DE LA LLEI
I Javhè parlà a Moisès: “Vés i baixa, perquè el teu poble s’està esmarrant” Se’n tornà Moisès i descendí la muntanya amb les dues taules de la Llei, obra de Javhè, a les seues mans. (ÈXODE 32, 7)
El poble del senyor vivia en un desgovern continu fins que una inspirada institució ha decidí posar ordre i concert i publicà un diccionari ortogràfic del valencià. Aquesta institució, no é ni més ni menys que l’Acadèmia valenciana de la llengua. —encara que els agradaria molt més anomenar-se Acadèmia de la llengua valenciana.
Han estat molts anys pensant què eren i quina era la seua tasca i quan han despertat de la seua ensopida migdiada de molts anys, s’han cregut que el seu poble estava esperant-los com si portaren el manà al desert del Sinaí.
I no, alguns ja no necessitem aquest diccionari perquè ens l’hem buscat per altres costats: quan ens passàvem gramàtiques de català, a l’any 76, deliciosament i atractivament infumables... quan rebíem classes de valencià per correspondència, com si ens escrivírem amb una nóvia d’Austràlia... o perdent classes a la facultat per rebre’n de català quasi d’amagat... o anant a la llibreria 3 i 4, perquè després d’una bomba hi havia llibres d’oferta... mig cremats i què?
Quin manà tinguérem en aquell desert del franquisme? Quin Moisès ens guià al postfranquisme? On teníem la terra promesa? Més aviat teníem l’exèrcit del Faraó empaitant-nos.
Ens acostumàrem a buscar-nos la vida en valencià sense l’ajut de ningú. Aviat descobrírem que érem un poble orfe i que els nostres parents llunyans, els familiars que tothom té mar enllà, no se’n recordaven, perquè érem els ploraners valencianets que amb quatre molletes de pa —quatre engrunes dirien allà dalt— ens assaciàvem. Tampoc aquests ens tragueren de la fam. Acabàrem sent un poble mal nodrit i hem acabat sent un poble que se les apanya a soles.
Ja havíem perdut la història des de la renaixença perquè T. Llorente s’encarregà de lligar-nos a l’arrel dels florívols tarongers, de les bledanes barraquetes i a l’etern aroma del nostre llevantí paradís de flors. Capbussats en aquell regionalisme d’estampeta i campanar perdérem Europa. I al segle vint, seguírem al marge del món, entre missa de dotze i camisa de tergal, entre nacionalistes de calbot, de paella dominical, tertúlia de barral, cacau i tramussos. Aquest és el nostre desert del Sinaí, i al qual ningú no baixà a demanar-nos si necessitàvem alguna cosa. Així portem més de tres-cents anys, aquesta ha estat la nostra travessia.
Però hem viscut, com deia Espriu, “...per salvar-vos els mots, per retornar-vos els noms de cada cosa.” I els ensenyants en valencià organitzàrem la nostra vida i les línies d’ensenyament. Al principi, amb més voluntat que normalitat, quan anàvem de professor extraplantilla a dos col•legis alhora, separats dos o tres quilòmetres, i amb dos-cents alumnes a la setmana, i amb mancances de material, de textos, d’editorials...
Ens agafàrem allà on poguérem i eixírem endavant entre fotocòpies i molta voluntat. Ens férem normals. Però mira per on, als primers intents de “normalització” la TVV acabà traient un llistat de paraules maleïdes i que costaren la condemna al silenci i a l’oblit a un dels estudiosos amb més prestigi a tot arreu, excepte a casa seua. –Te’n recordes Toni Mollà? Caram amb la normalització!
Però continuàrem perquè el nostre treball era inqüestionable i era l’únic déu que ens menava per aquest desert.
I a la fi ha arribat l’Acadèmia, la que ens vol traure del marasme on vivíem submergits i trau el darrer dicccionari per ajudar-nos.
I ara, els fill d’Eva, en aquesta vall de llàgrimes, uns dia ens hem alçat i hem llegit que l’Acadèmia accepta:
Enfermera, apretar, empollar, alcançar, ensaig capritxo, peluqueria, fiambre, trago almorzar, flato, arrastrar, gasto, xorro, sapo, enterro, novio, cego, tio, enter-se, xivar-se, mentirós i xiste. I arriben en el seu deliri a acceptar: tenista, teniste, tennista i tennniste!
La teoria és que sempre hi ha una “genuïna” forma valenciana i així el professorat que envie en correcte català una nota a casa d’un alumne haurà d’anar en compte de no cometre cap “ensopegada” perquè pot “relliscar” i per tant s’ho haurà “d’empassar” tot sol.
No teníem prou enemics que ara qualsevol mig lletrat que s’haja llegit el diccionari te’l pot llançar al cap —compte, que pesa més de dos quilos!— i a més a més, al•legarà que tenen la raó amb ell.
Jo crec que encara tinc per casa una vella gramàtica de Carles Salvador, mestre, poeta, gramàtic, el nostre Pompeu Fabra valencià i un diccionari de Ferrer Pastor. Amb ells eixírem endavant als temps difícils i encara podem seguir tirant uns anys més.
Que no passen ànsia per nosaltres, que de pitjors n’hem eixit. Que no ens estimen tant perquè amb amics com l’acadèmia no cal enemics
I Javhè parlà a Moisès: “Vés i baixa, perquè el teu poble s’està esmarrant” Se’n tornà Moisès i descendí la muntanya amb les dues taules de la Llei, obra de Javhè, a les seues mans. (ÈXODE 32, 7)
El poble del senyor vivia en un desgovern continu fins que una inspirada institució ha decidí posar ordre i concert i publicà un diccionari ortogràfic del valencià. Aquesta institució, no é ni més ni menys que l’Acadèmia valenciana de la llengua. —encara que els agradaria molt més anomenar-se Acadèmia de la llengua valenciana.
Han estat molts anys pensant què eren i quina era la seua tasca i quan han despertat de la seua ensopida migdiada de molts anys, s’han cregut que el seu poble estava esperant-los com si portaren el manà al desert del Sinaí.
I no, alguns ja no necessitem aquest diccionari perquè ens l’hem buscat per altres costats: quan ens passàvem gramàtiques de català, a l’any 76, deliciosament i atractivament infumables... quan rebíem classes de valencià per correspondència, com si ens escrivírem amb una nóvia d’Austràlia... o perdent classes a la facultat per rebre’n de català quasi d’amagat... o anant a la llibreria 3 i 4, perquè després d’una bomba hi havia llibres d’oferta... mig cremats i què?
Quin manà tinguérem en aquell desert del franquisme? Quin Moisès ens guià al postfranquisme? On teníem la terra promesa? Més aviat teníem l’exèrcit del Faraó empaitant-nos.
Ens acostumàrem a buscar-nos la vida en valencià sense l’ajut de ningú. Aviat descobrírem que érem un poble orfe i que els nostres parents llunyans, els familiars que tothom té mar enllà, no se’n recordaven, perquè érem els ploraners valencianets que amb quatre molletes de pa —quatre engrunes dirien allà dalt— ens assaciàvem. Tampoc aquests ens tragueren de la fam. Acabàrem sent un poble mal nodrit i hem acabat sent un poble que se les apanya a soles.
Ja havíem perdut la història des de la renaixença perquè T. Llorente s’encarregà de lligar-nos a l’arrel dels florívols tarongers, de les bledanes barraquetes i a l’etern aroma del nostre llevantí paradís de flors. Capbussats en aquell regionalisme d’estampeta i campanar perdérem Europa. I al segle vint, seguírem al marge del món, entre missa de dotze i camisa de tergal, entre nacionalistes de calbot, de paella dominical, tertúlia de barral, cacau i tramussos. Aquest és el nostre desert del Sinaí, i al qual ningú no baixà a demanar-nos si necessitàvem alguna cosa. Així portem més de tres-cents anys, aquesta ha estat la nostra travessia.
Però hem viscut, com deia Espriu, “...per salvar-vos els mots, per retornar-vos els noms de cada cosa.” I els ensenyants en valencià organitzàrem la nostra vida i les línies d’ensenyament. Al principi, amb més voluntat que normalitat, quan anàvem de professor extraplantilla a dos col•legis alhora, separats dos o tres quilòmetres, i amb dos-cents alumnes a la setmana, i amb mancances de material, de textos, d’editorials...
Ens agafàrem allà on poguérem i eixírem endavant entre fotocòpies i molta voluntat. Ens férem normals. Però mira per on, als primers intents de “normalització” la TVV acabà traient un llistat de paraules maleïdes i que costaren la condemna al silenci i a l’oblit a un dels estudiosos amb més prestigi a tot arreu, excepte a casa seua. –Te’n recordes Toni Mollà? Caram amb la normalització!
Però continuàrem perquè el nostre treball era inqüestionable i era l’únic déu que ens menava per aquest desert.
I a la fi ha arribat l’Acadèmia, la que ens vol traure del marasme on vivíem submergits i trau el darrer dicccionari per ajudar-nos.
I ara, els fill d’Eva, en aquesta vall de llàgrimes, uns dia ens hem alçat i hem llegit que l’Acadèmia accepta:
Enfermera, apretar, empollar, alcançar, ensaig capritxo, peluqueria, fiambre, trago almorzar, flato, arrastrar, gasto, xorro, sapo, enterro, novio, cego, tio, enter-se, xivar-se, mentirós i xiste. I arriben en el seu deliri a acceptar: tenista, teniste, tennista i tennniste!
La teoria és que sempre hi ha una “genuïna” forma valenciana i així el professorat que envie en correcte català una nota a casa d’un alumne haurà d’anar en compte de no cometre cap “ensopegada” perquè pot “relliscar” i per tant s’ho haurà “d’empassar” tot sol.
No teníem prou enemics que ara qualsevol mig lletrat que s’haja llegit el diccionari te’l pot llançar al cap —compte, que pesa més de dos quilos!— i a més a més, al•legarà que tenen la raó amb ell.
Jo crec que encara tinc per casa una vella gramàtica de Carles Salvador, mestre, poeta, gramàtic, el nostre Pompeu Fabra valencià i un diccionari de Ferrer Pastor. Amb ells eixírem endavant als temps difícils i encara podem seguir tirant uns anys més.
Que no passen ànsia per nosaltres, que de pitjors n’hem eixit. Que no ens estimen tant perquè amb amics com l’acadèmia no cal enemics
EN L’ANY DEL “QUIJOTE”, JO PARLARÉ DEL “TIRANT”
(On demostraré que estem vivint uns moments de glòria comparables al millors dies del nostre segle d’or)
Hi ha qui pensa que la nostra literatura, especialment la que s’escriu al País Valencià, està en decadència, que no hi ha un públic lector ni es reconeix els autors pels seus mèrits i no sé quantes coses més. Jo vull demostrar que açò no és veritat i ací us presente deu raons per comparar-nos amb el segle XV i veure que som al mateix nivell que aleshores. (O millor!)
1a. Quan al “Quijote” estan el rector i el barber cremant llibres, salven de la falla al “Tirant” perquè segons confessa Cervantes, “és llibre de gran mèrit”. Actualment, els espanyols segueixen arribant a la nostra literatura per les notes a peu de pàgina, com abans. No es tradueix, i no gosen llegir-la, ni encara que siga en la intimitat.
2a. A la primera edició del “Tirant”, el 1490, se’n va publicar 750 exemplars i a la segona, 300. Tot un èxit! Actualment seguim en unes tirades semblants, 1000 exemplars és un èxit, com al segle XV.
3a. Abans la literatura era bàsicament per a dones, com avui. I si no, pregunteu qui llegeix "El Codi da Vinci", o "L’últim Cató", o qui llegeix Isabel Clara Simó. (NOTA: No està demostrat que la lectura cause impotència als homes!)
4a. Lluís Vives, el 1524, blasma al seu opuscle "Institutione christianae feminae" sobre els llibres que no podien ser llegit per dones, entre ells el més perillós era “Tirant lo blanc”. Què passa avui amb l’església? Segueixen igual, perquè acaben de condemnar "El Codi da Vinci", encara que tinc per cert que cap prevere se l’ha llegit abans, “Es tan gordo...!” –m’han confessat, i en canvi a mi, desprès d’açò quasi m’han entrat ganes de llegir-lo, veges quines coses!
5a. Caterina de Rússia era una lectora devota del “Tirant”, així com la marquesa de Mantua, Isabel d’Este. Avui hi ha remors de gent que ha sentit dir que la princesa Letízia també llegeix, per què no? Coses més difícils s’han vist, i a més, Madrid ben val un llibre!
6a. El “Tirant” conté dues gran mentides, en ell es conta que el Nord d’Àfrica i Constantinoble són alliberats, es cristianitzen i es fan “europeus”. Avui es manté la mateixa mentida: els magrebins i els turcs també s’han alliberat, ja són europeus, encara que explotats per europeus però sense cap dret europeu, com al segle XV.
7a. Diafebus, company de Tirant, parla dels prodigis del Palau de la Roca i entre ells hi ha una donzella d’or que pixa vi blanc. Avui la pluja daurada és un dels més sofisticats entreteniments eròtics que hom coneix, mireu si té anys l’invent!
8a. Hipòlit passa de criat a ser emperador per saber-s’ho fer amb l’emperadriu. Avui en dia, quants analfabets hi ha que passen de l’anonimat a ser famosos en un dia per la mateixa habilitat d’Hipòlit... I si no, mireu qualsevol programa de Tele 5.
9a. El cavaller valencià acompanya el príncep Felip (de França) a Sicília, i com aquest era un babau i beneit necessità tot l’ajut de Tirant per poder haver-se-les amb la princesa Ricomana, perquè si no, ell a soles no es menja ni un torrat. (Sense comentaris, que me la jugue!)
10a. El principal mèrit de Tirant és que podia retenir l’alè tan com volguera. Virtut molt estimada al segle XV... igual que en aquestos moments, però en canvi ara, té un nom: “Viagra” i és a l’abast de tothom.
En definitiva, he demostrat que avui, ja al segle XXI no estem tan mal com alguns ens fan creure, perquè a més de superar les deu fites més importants del “Tirant” que he esmentat, encara en tenim d’altres que ens permeten de pensar que potser estem per damunt del nostre segle d’or, com per exemple que hem sobreviscut a tots els polítics analfabets que han arribat al càrrec sense haver-se llegit ni el seu Llibre de família.
Per tant, com que la gran majoria de nosaltres no hem d’arribar a President de la Genialitat Valenciana, bé podem dedicar-nos a llegir i així poder tapar la boca a més d’un polític-amant-de-les-lletres-per-conveniència quan l’òbriga per comentar les virtuts del “Quijote” o del “Tirant”.
Hi ha qui pensa que la nostra literatura, especialment la que s’escriu al País Valencià, està en decadència, que no hi ha un públic lector ni es reconeix els autors pels seus mèrits i no sé quantes coses més. Jo vull demostrar que açò no és veritat i ací us presente deu raons per comparar-nos amb el segle XV i veure que som al mateix nivell que aleshores. (O millor!)
1a. Quan al “Quijote” estan el rector i el barber cremant llibres, salven de la falla al “Tirant” perquè segons confessa Cervantes, “és llibre de gran mèrit”. Actualment, els espanyols segueixen arribant a la nostra literatura per les notes a peu de pàgina, com abans. No es tradueix, i no gosen llegir-la, ni encara que siga en la intimitat.
2a. A la primera edició del “Tirant”, el 1490, se’n va publicar 750 exemplars i a la segona, 300. Tot un èxit! Actualment seguim en unes tirades semblants, 1000 exemplars és un èxit, com al segle XV.
3a. Abans la literatura era bàsicament per a dones, com avui. I si no, pregunteu qui llegeix "El Codi da Vinci", o "L’últim Cató", o qui llegeix Isabel Clara Simó. (NOTA: No està demostrat que la lectura cause impotència als homes!)
4a. Lluís Vives, el 1524, blasma al seu opuscle "Institutione christianae feminae" sobre els llibres que no podien ser llegit per dones, entre ells el més perillós era “Tirant lo blanc”. Què passa avui amb l’església? Segueixen igual, perquè acaben de condemnar "El Codi da Vinci", encara que tinc per cert que cap prevere se l’ha llegit abans, “Es tan gordo...!” –m’han confessat, i en canvi a mi, desprès d’açò quasi m’han entrat ganes de llegir-lo, veges quines coses!
5a. Caterina de Rússia era una lectora devota del “Tirant”, així com la marquesa de Mantua, Isabel d’Este. Avui hi ha remors de gent que ha sentit dir que la princesa Letízia també llegeix, per què no? Coses més difícils s’han vist, i a més, Madrid ben val un llibre!
6a. El “Tirant” conté dues gran mentides, en ell es conta que el Nord d’Àfrica i Constantinoble són alliberats, es cristianitzen i es fan “europeus”. Avui es manté la mateixa mentida: els magrebins i els turcs també s’han alliberat, ja són europeus, encara que explotats per europeus però sense cap dret europeu, com al segle XV.
7a. Diafebus, company de Tirant, parla dels prodigis del Palau de la Roca i entre ells hi ha una donzella d’or que pixa vi blanc. Avui la pluja daurada és un dels més sofisticats entreteniments eròtics que hom coneix, mireu si té anys l’invent!
8a. Hipòlit passa de criat a ser emperador per saber-s’ho fer amb l’emperadriu. Avui en dia, quants analfabets hi ha que passen de l’anonimat a ser famosos en un dia per la mateixa habilitat d’Hipòlit... I si no, mireu qualsevol programa de Tele 5.
9a. El cavaller valencià acompanya el príncep Felip (de França) a Sicília, i com aquest era un babau i beneit necessità tot l’ajut de Tirant per poder haver-se-les amb la princesa Ricomana, perquè si no, ell a soles no es menja ni un torrat. (Sense comentaris, que me la jugue!)
10a. El principal mèrit de Tirant és que podia retenir l’alè tan com volguera. Virtut molt estimada al segle XV... igual que en aquestos moments, però en canvi ara, té un nom: “Viagra” i és a l’abast de tothom.
En definitiva, he demostrat que avui, ja al segle XXI no estem tan mal com alguns ens fan creure, perquè a més de superar les deu fites més importants del “Tirant” que he esmentat, encara en tenim d’altres que ens permeten de pensar que potser estem per damunt del nostre segle d’or, com per exemple que hem sobreviscut a tots els polítics analfabets que han arribat al càrrec sense haver-se llegit ni el seu Llibre de família.
Per tant, com que la gran majoria de nosaltres no hem d’arribar a President de la Genialitat Valenciana, bé podem dedicar-nos a llegir i així poder tapar la boca a més d’un polític-amant-de-les-lletres-per-conveniència quan l’òbriga per comentar les virtuts del “Quijote” o del “Tirant”.
L'AVL o millor L'acadèmia de la lengua valenciana?
No podem parlar dels fruits de l’AVL sense abans fer-ho de la mare de tots els disbarats o siga, la mateixa acadèmia. La primera cosa que cal analitzar d’aquest dictamen, emès el dia 9 de febrer, és que és un encàrrec del senyor Camps, al qual no li interessa gens ni miqueta la qüestió, com tampoc no interessa gaire al PSOE, però la raó és que el tema arrossega uns quants milers de vots, i l’anticatalanisme, amb dosis tòxiques per part del PP com el valencianisme, en dosis homeopàtiques del PSOE, fan que periòdicament s’enganxen en una disputa fictícia, però que alimenten aquestos dos partits espanyols, per mantenir captius els vots que s’alcen al voltant del tema.
Per tant cal dir en primer lloc, que aquesta és filla d’una decisió política, la qual cosa no és dolenta en si, però sí que ho és la supeditació permanent en què es troba, així com la manca d’independència, el recer governamental i la seua submissió servil.
Tot i ser el tema de la llengua, es vulga o no, un tema polític, l’AVL hauria d’haver-se ja independitzat totalment, haver demanat ser autosuficient i senyora dels seus actes, exigir la seua autogestió i mostrar les seues iniciatives i exercir la seua sobirania. Per tant els seues membres haurien de ser nomenats, ja, per organismes no polítics, directament relacionats amb el món científic i universitari: filòlegs, escriptors de reconeguda solvència i conreadors del català que treballen al País Valencià. I ser així el cent per cent dels seus membres, actius partícips de la vida i l’ambient cultural valencià. I ací trobem ja la primera contradicció, doncs als document de fundació es recomanava que només els dos terços dels seus components així ho foren, per tant, l’altre terç dels seus membres, d’on vénen?, què són? Taxistes? Carnissers? Manobres?... S’imagina algú que l’acadèmia de medicina tinguera un terç de fetillers, endevinadors, xerraires o curanderos?
En segon lloc, l’AVL, ha permès que constantment se li adjunten pressions, xantatges, presències descarades dels polítics de torn, que s’asseuen a taula i no sols entrebanquen les sessions sinó que a més a més, dicten l’ordre del dia, ajornen acords, retallen atribucions, amenacen, insulten, ofenen, i desprestigien una entitat en la que si els seus membres no usen o coneixen la dignitat, almenys els seus usuaris, nosaltres, si que en tenim i no estem disposats a cedir-la al primer analfabet que es presente i s’assega a taula.
I després de tot açò, sense que s’haja produït cap dimissió entre els acadèmics, encara han seguit les amenaces, tot dien que si l’AVL no “complia” la seua missió, es podria estudiar la llei de creació per modificar-la en les seues atribucions i en allò que fóra menester per acabar d’ensinistrar els acadèmics díscols.
Però no prou humiliats, el mateix portaveu del Consell, declarava que el dictamen emès per l’AVL no era, després d’haver-lo buscat exclusivament ells, no era adient, perquè era més “correcte” el del consell valencià de cultura, organisme pare de l’acadèmia, i més submís, pel que es veu. A hores d’ara encara no ha dimitit cap acadèmic, i ningú no ha agafat els deu milions de pessetes -sí, així en pessetes sona millor- cap d’ells ha agafat el jornal milionari que cobra i li l’ha llençat a la cara del conseller ni del senyor Camps.
En tercer lloc, l’AVL és inoperant, inútil i perillosament supèrflua, perquè dins les seues atribucions estava el de ser coneixedora dels termes filològics amb què s’ha de treballar, però han començat a cometre aberracions que obrin la porta a secessions futures tot i ser beneïdes per una entitat suposadament formada per filòlegs. Parlen de llengua valenciana “Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana...” Qualsevol estudiant sap que no hi ha llengua andalusa o llengua mexicana, sinó que són varietat diatòpiques de l’espanyol. Aquesta denominació no sols és errònia sinó tendenciosa, intencionadament segregacionista i per tant estan desqualificats per a qualsevol acte filològic que excedisca la redacció de la seua pròpia carta de dimissió.
Però anem ara al document, farcit d’incongruències, reblit d’imprecisions, conscientment submís amb l’amo que paga i traint les mínimes conviccions ideològiques dels presents, aspecte del que ja no cal dubtar.
Comencem al quart paràgraf del preàmbul: un sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que és una llengua diferent.
Què vol dir un sector de la població? Qui és aquest sector? Són professionals de l’ensenyament? És la universitat? Doncs bé, aquest sector és comparable, en termes d’igualtat, amb l’altre sector, que opina que és una llengua diferent. Ens compara amb els incultes, empedreïts analfabets que porten anys defensant exclusivament l’espanyol i res més, que han afavorit i preservat la situació de diglòssia i de empobriment i secular arraconament del valencià, i que vénen actuant des del segle XV, en temps d’Alfons el Magnànim, primer rei que s’adreçà a les corts valencianes en espanyol, però que va morir plàcidament al llit perquè no hi ha documentat cap avalot en resposta a l’esmentada agressió.
Després, el dictamen usa perífrasis intencionades i porugues per definir un concepte molt clar: Els parlars del nostre sistema lingüístic, la llengua pròpia i històrica dels valencians, la llengua històrica de l’antiga corona d’Aragó. No volen definir un concepte tan clar! La cosa és ben senzilla: digueu-li català!
En acabant, al segon punt és aconsellable de llegir-lo dues o tres vegades: El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món. Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil; l’anglés és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia.
Insuperable! Perquè a partir d’ara, queda admès que al principat i a les illes, es parla valencià! Si quedava algun dubte sobre qui eren els panvalencianistes, ací en teniu una prova.
Després, tot el document es veu més interessat a buscar les diferències que no les coincidències, per cert, ni la més mínima paraula sobre organismes normalitzdors o codificadors com l’IEC o la Universitat de les Illes Balears, i en canvi, línies i més línies de perífrasis inacabables sobre la suposada autonomia del valencià.
També deixa en mans dels polítics la tasca de redreçament, cosa ineludible, però de manera no excloent, perquè l’ensenyament, les cercles culturals i socials hi tenen molt a fer, la resta de la societat no apareix, no és únicament una qüestió de polítics. Aquestos són interins, de pas incert, de curta volada i per tant, de limitada actuació. La llengua és una cosa massa seriosa com per a deixar-ho en mans d’afeccionats.
Però és al punt 7 on es parla de codificació policèntrica: El que es proposa, per al conjunt de la llengua és, per tant, una codificació policèntrica...
Cadascú pot arrear pel seu costat. No és que no busquen la suma de col•laboracions amb tot l’àmbit del català, és que a més a més, certifica una mort... policèntrica.
Al punt 8 pretén acostar el model de llengua valencià, als seus usuaris. Quin és aquest model? On s’estudia? No seria millor usar models basats en la llengua literària dels nostres clàssics, modernitzats i tot si voleu, però és que la valenciana prosa ja existia al segle XV. Quin és el model d’ara? No m’ho digueu, me l’imagine.
– Per tot açò estan impedits per a emetre cap document, i cal rebutjar aquest dictamen...
– Perquè és un dictamen supeditat al poder polític.
– Perquè no usen la dignitat que se’ls suposa.
– Perquè accepten ser humiliats i avergonyits públicament.
– Perquè és un pas enrere, després de sentències com la del Tribunal Superior de Justícia i Tribunal Constitucional sobre el mateix tema.
– Perquè ja era d’ús comú la denominació de català a la universitat de València.
– Perquè obliga l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
– Perquè suposa un risc innecessari de secessió lingüística.
– Perquè no obri camins sinó que els tanca, no convergeix, més aviat obri discrepàncies.
– Perquè ha oblidat tot els avanços aconseguits. Penseu en les línies d’ensenyament en valencià, la producció literària actual...
– I perquè oblida la unitat de la llengua, l’homologació de títols a tots els territoris de la llengua catalana i...
– Perquè no s’atreveix a dir les coses pel seu nom.
Per tant, com diria el mestre Espriu: «Una altra acadèmia, si us plau!»
Per tant cal dir en primer lloc, que aquesta és filla d’una decisió política, la qual cosa no és dolenta en si, però sí que ho és la supeditació permanent en què es troba, així com la manca d’independència, el recer governamental i la seua submissió servil.
Tot i ser el tema de la llengua, es vulga o no, un tema polític, l’AVL hauria d’haver-se ja independitzat totalment, haver demanat ser autosuficient i senyora dels seus actes, exigir la seua autogestió i mostrar les seues iniciatives i exercir la seua sobirania. Per tant els seues membres haurien de ser nomenats, ja, per organismes no polítics, directament relacionats amb el món científic i universitari: filòlegs, escriptors de reconeguda solvència i conreadors del català que treballen al País Valencià. I ser així el cent per cent dels seus membres, actius partícips de la vida i l’ambient cultural valencià. I ací trobem ja la primera contradicció, doncs als document de fundació es recomanava que només els dos terços dels seus components així ho foren, per tant, l’altre terç dels seus membres, d’on vénen?, què són? Taxistes? Carnissers? Manobres?... S’imagina algú que l’acadèmia de medicina tinguera un terç de fetillers, endevinadors, xerraires o curanderos?
En segon lloc, l’AVL, ha permès que constantment se li adjunten pressions, xantatges, presències descarades dels polítics de torn, que s’asseuen a taula i no sols entrebanquen les sessions sinó que a més a més, dicten l’ordre del dia, ajornen acords, retallen atribucions, amenacen, insulten, ofenen, i desprestigien una entitat en la que si els seus membres no usen o coneixen la dignitat, almenys els seus usuaris, nosaltres, si que en tenim i no estem disposats a cedir-la al primer analfabet que es presente i s’assega a taula.
I després de tot açò, sense que s’haja produït cap dimissió entre els acadèmics, encara han seguit les amenaces, tot dien que si l’AVL no “complia” la seua missió, es podria estudiar la llei de creació per modificar-la en les seues atribucions i en allò que fóra menester per acabar d’ensinistrar els acadèmics díscols.
Però no prou humiliats, el mateix portaveu del Consell, declarava que el dictamen emès per l’AVL no era, després d’haver-lo buscat exclusivament ells, no era adient, perquè era més “correcte” el del consell valencià de cultura, organisme pare de l’acadèmia, i més submís, pel que es veu. A hores d’ara encara no ha dimitit cap acadèmic, i ningú no ha agafat els deu milions de pessetes -sí, així en pessetes sona millor- cap d’ells ha agafat el jornal milionari que cobra i li l’ha llençat a la cara del conseller ni del senyor Camps.
En tercer lloc, l’AVL és inoperant, inútil i perillosament supèrflua, perquè dins les seues atribucions estava el de ser coneixedora dels termes filològics amb què s’ha de treballar, però han començat a cometre aberracions que obrin la porta a secessions futures tot i ser beneïdes per una entitat suposadament formada per filòlegs. Parlen de llengua valenciana “Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana...” Qualsevol estudiant sap que no hi ha llengua andalusa o llengua mexicana, sinó que són varietat diatòpiques de l’espanyol. Aquesta denominació no sols és errònia sinó tendenciosa, intencionadament segregacionista i per tant estan desqualificats per a qualsevol acte filològic que excedisca la redacció de la seua pròpia carta de dimissió.
Però anem ara al document, farcit d’incongruències, reblit d’imprecisions, conscientment submís amb l’amo que paga i traint les mínimes conviccions ideològiques dels presents, aspecte del que ja no cal dubtar.
Comencem al quart paràgraf del preàmbul: un sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que és una llengua diferent.
Què vol dir un sector de la població? Qui és aquest sector? Són professionals de l’ensenyament? És la universitat? Doncs bé, aquest sector és comparable, en termes d’igualtat, amb l’altre sector, que opina que és una llengua diferent. Ens compara amb els incultes, empedreïts analfabets que porten anys defensant exclusivament l’espanyol i res més, que han afavorit i preservat la situació de diglòssia i de empobriment i secular arraconament del valencià, i que vénen actuant des del segle XV, en temps d’Alfons el Magnànim, primer rei que s’adreçà a les corts valencianes en espanyol, però que va morir plàcidament al llit perquè no hi ha documentat cap avalot en resposta a l’esmentada agressió.
Després, el dictamen usa perífrasis intencionades i porugues per definir un concepte molt clar: Els parlars del nostre sistema lingüístic, la llengua pròpia i històrica dels valencians, la llengua històrica de l’antiga corona d’Aragó. No volen definir un concepte tan clar! La cosa és ben senzilla: digueu-li català!
En acabant, al segon punt és aconsellable de llegir-lo dues o tres vegades: El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües del món. Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil; l’anglés és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia.
Insuperable! Perquè a partir d’ara, queda admès que al principat i a les illes, es parla valencià! Si quedava algun dubte sobre qui eren els panvalencianistes, ací en teniu una prova.
Després, tot el document es veu més interessat a buscar les diferències que no les coincidències, per cert, ni la més mínima paraula sobre organismes normalitzdors o codificadors com l’IEC o la Universitat de les Illes Balears, i en canvi, línies i més línies de perífrasis inacabables sobre la suposada autonomia del valencià.
També deixa en mans dels polítics la tasca de redreçament, cosa ineludible, però de manera no excloent, perquè l’ensenyament, les cercles culturals i socials hi tenen molt a fer, la resta de la societat no apareix, no és únicament una qüestió de polítics. Aquestos són interins, de pas incert, de curta volada i per tant, de limitada actuació. La llengua és una cosa massa seriosa com per a deixar-ho en mans d’afeccionats.
Però és al punt 7 on es parla de codificació policèntrica: El que es proposa, per al conjunt de la llengua és, per tant, una codificació policèntrica...
Cadascú pot arrear pel seu costat. No és que no busquen la suma de col•laboracions amb tot l’àmbit del català, és que a més a més, certifica una mort... policèntrica.
Al punt 8 pretén acostar el model de llengua valencià, als seus usuaris. Quin és aquest model? On s’estudia? No seria millor usar models basats en la llengua literària dels nostres clàssics, modernitzats i tot si voleu, però és que la valenciana prosa ja existia al segle XV. Quin és el model d’ara? No m’ho digueu, me l’imagine.
– Per tot açò estan impedits per a emetre cap document, i cal rebutjar aquest dictamen...
– Perquè és un dictamen supeditat al poder polític.
– Perquè no usen la dignitat que se’ls suposa.
– Perquè accepten ser humiliats i avergonyits públicament.
– Perquè és un pas enrere, després de sentències com la del Tribunal Superior de Justícia i Tribunal Constitucional sobre el mateix tema.
– Perquè ja era d’ús comú la denominació de català a la universitat de València.
– Perquè obliga l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
– Perquè suposa un risc innecessari de secessió lingüística.
– Perquè no obri camins sinó que els tanca, no convergeix, més aviat obri discrepàncies.
– Perquè ha oblidat tot els avanços aconseguits. Penseu en les línies d’ensenyament en valencià, la producció literària actual...
– I perquè oblida la unitat de la llengua, l’homologació de títols a tots els territoris de la llengua catalana i...
– Perquè no s’atreveix a dir les coses pel seu nom.
Per tant, com diria el mestre Espriu: «Una altra acadèmia, si us plau!»
Qui atia la caldera?
Una de les matèries que sempre han nodrit la religió ha estat la ignorància, i ho ha fet amb fantasmes i por principalment. Des dels primers dies que hom recorda, els treballadors de la por, a jornal per als reis, i sobretot la cúria de rectors que pul•lulaven al seu voltant atemorien el poble dient que l’enemic o el dimoni, tant se val, era ben a prop, sempre al costat, perquè ningú no se n’oblidara, sempre hi eren els bàrbars que habitaven per les fronteres i que posaven en perill el regne, nit i dia. I si no n’hi havia de dimonis o pecats o enemics, el mateix rei en llogava per a tal menester, per a mantenir la por.
Els enemics que aquest estat pateix, des del Corpus de Sang, i des de la guerra de les Germanies, també viuen a les perifèries: els separatistes, i les hordes roges cremaconvents... el mal, el dimoni, el pecat i la carn... el món en general.
Però, què passa quan els bisbes comencen a perdre l’abassegadora influència que des de fa centenars d’anys els permetia de condemnar científics, com Copèrnic, Galileu o Servet? Què passa quan arriba al govern un partit amb lleugeres pinzellades laïcistes? I quan es veuen que científics, polítics i gent en general se’ls escapa de les mans com l’aigua en cistella? Aleshores els sectors privilegiats que havien viscut en un paradís, s’alien i comencen una “croada” en el més ample sentit de la paraula, és a dir “amb la creu en la mà” i amb el mànec del crucifix comencen a amollar virulentes sotragades i espetegades contra tot el que es creua al seu camí –de principi poden predicar l’amor, però vés amb compte perquè si no hi creus et fotran amb el cirialot una bascollada que et doblegaran–.
El socialisme? Un pecat! Els nacionalismes? Uns heretges! Els progressistes? Excomunicats! I així redescrobreixen la COPE i enceten, o millor dit, desempolseguen una campanya com no es veia des dels temps del glorioso alzamiento nacional.
L’insult, el descrèdit, la mala idea, el despropòsit... la mentida més grollera... tot val per agafar-se a la taula salvadora perquè veuen que el seu món s’acaba, perquè ja no tenen crèdit, perquè saben que el seu missatge ha estat abandonat per una societat que ja ha entrat al segle XXI. Tot val per alarmar, incendiar, inflamar i arengar l’opinió cada dia més escassa que els escolta. I d’aquesta manera, tot allò que sona a nou, és senzillament perillós.
La Conferència episcopal predica dissabte i diumenges l’amor entre germans, el perdó dels pecats i la remissió de les culpes, però de dilluns a divendres, els informatius de la COPE no tenen res a envejar la més barroera claveguera en porqueria, mentides pútrides i campanyes vomitives, i en rosegadors infectats de ràbia i àvids de llençar-se’t al coll. –Amb la benedicció dels mateixos bisbes–.
Un dia és la religió a les escoles, -privilegi que hui tan sols mantenen els talibans d’Iran- Un altre dia és el matrimoni dels homosexuals, que per a ells estarien ben bé socarrats en la pira pública, com feia Torquemada al segle XVI. Un altre dia és l’eutanàsia, perquè pensen que la vida és un condemna que sols el Gran i Suprem Tirà pot llevar. Però on se’ls veu amb la mà trencada és amb els separatismes. Vade retro Satán! “España” és la seua finca i com a tal la volen. Doncs perfecte, que se la queden!
Però el perill ve quan no dubten a presentar tot aquell que se’ls va de mare com un proscrit i un apestat i el paradigma d’aquests pecats és el separatisme català i basc. Ací no cal alimentar aquest sentiment perquè ja és una fera grassona i d’urpes avesades, però de la manera que ho estan presentant a l’opinió española, que la mantenen en la ignorància secular i amb la falsa idea que el “cortijo” espanyol està en perill, aquesta perillosa i intencionada presentació del fals problema, està conreant un sentiment d’anticatalanisme que res té a envejar amb l’espanya de Franco, la de “Hable usted en cristiano!”, i que a poc que s’ho proposen, poden organitzar una legió per salvar la pàtria secular del separatisme traïdor. Obrir una senyera més enllà de Requena ja és un exercici d’herois, i arribarà un dia que ho serà també a la plaça del teu poble, com ja ho és dir “País Valencià”.
Al govern de Zapatero no li ve gens malament tenir la fera amb els ullals ben esmolats i així, en compte de plantar cara a la conferència episcopal, la deixa que diàriament vaja nodrint la bèstia de l’enfrontament i la més rància acumulació de rancúnia contra els enemics bàrbars perifèrics.
Pensar que la COPE és a l’any 36 és un error perquè realment són a l’any 1500, amb la torxa a la mà, la falla preparada i amb els heretges, jueus i infidels preparats. I dir la COPE és dir una legió d’ignorants que diàriament s’alcen amb el desdejuni de l’insult, la mentida, la intolerància i la ràbia que els encomana una colla de malalts, de perillosos malalts que treballen a jornal per als bisbes.
Ara que són ells els que ens acacen amb una teia encesa! Algú els ha de començar a demanar responsabilitats, perquè ja està bé que fins ara respongueren “sólo ante Dios y la historia”. Crec que ja és moment de demanar-los alguna responsabilitat que vaja més enllà. Concretament, responsabilitat penal!
Els enemics que aquest estat pateix, des del Corpus de Sang, i des de la guerra de les Germanies, també viuen a les perifèries: els separatistes, i les hordes roges cremaconvents... el mal, el dimoni, el pecat i la carn... el món en general.
Però, què passa quan els bisbes comencen a perdre l’abassegadora influència que des de fa centenars d’anys els permetia de condemnar científics, com Copèrnic, Galileu o Servet? Què passa quan arriba al govern un partit amb lleugeres pinzellades laïcistes? I quan es veuen que científics, polítics i gent en general se’ls escapa de les mans com l’aigua en cistella? Aleshores els sectors privilegiats que havien viscut en un paradís, s’alien i comencen una “croada” en el més ample sentit de la paraula, és a dir “amb la creu en la mà” i amb el mànec del crucifix comencen a amollar virulentes sotragades i espetegades contra tot el que es creua al seu camí –de principi poden predicar l’amor, però vés amb compte perquè si no hi creus et fotran amb el cirialot una bascollada que et doblegaran–.
El socialisme? Un pecat! Els nacionalismes? Uns heretges! Els progressistes? Excomunicats! I així redescrobreixen la COPE i enceten, o millor dit, desempolseguen una campanya com no es veia des dels temps del glorioso alzamiento nacional.
L’insult, el descrèdit, la mala idea, el despropòsit... la mentida més grollera... tot val per agafar-se a la taula salvadora perquè veuen que el seu món s’acaba, perquè ja no tenen crèdit, perquè saben que el seu missatge ha estat abandonat per una societat que ja ha entrat al segle XXI. Tot val per alarmar, incendiar, inflamar i arengar l’opinió cada dia més escassa que els escolta. I d’aquesta manera, tot allò que sona a nou, és senzillament perillós.
La Conferència episcopal predica dissabte i diumenges l’amor entre germans, el perdó dels pecats i la remissió de les culpes, però de dilluns a divendres, els informatius de la COPE no tenen res a envejar la més barroera claveguera en porqueria, mentides pútrides i campanyes vomitives, i en rosegadors infectats de ràbia i àvids de llençar-se’t al coll. –Amb la benedicció dels mateixos bisbes–.
Un dia és la religió a les escoles, -privilegi que hui tan sols mantenen els talibans d’Iran- Un altre dia és el matrimoni dels homosexuals, que per a ells estarien ben bé socarrats en la pira pública, com feia Torquemada al segle XVI. Un altre dia és l’eutanàsia, perquè pensen que la vida és un condemna que sols el Gran i Suprem Tirà pot llevar. Però on se’ls veu amb la mà trencada és amb els separatismes. Vade retro Satán! “España” és la seua finca i com a tal la volen. Doncs perfecte, que se la queden!
Però el perill ve quan no dubten a presentar tot aquell que se’ls va de mare com un proscrit i un apestat i el paradigma d’aquests pecats és el separatisme català i basc. Ací no cal alimentar aquest sentiment perquè ja és una fera grassona i d’urpes avesades, però de la manera que ho estan presentant a l’opinió española, que la mantenen en la ignorància secular i amb la falsa idea que el “cortijo” espanyol està en perill, aquesta perillosa i intencionada presentació del fals problema, està conreant un sentiment d’anticatalanisme que res té a envejar amb l’espanya de Franco, la de “Hable usted en cristiano!”, i que a poc que s’ho proposen, poden organitzar una legió per salvar la pàtria secular del separatisme traïdor. Obrir una senyera més enllà de Requena ja és un exercici d’herois, i arribarà un dia que ho serà també a la plaça del teu poble, com ja ho és dir “País Valencià”.
Al govern de Zapatero no li ve gens malament tenir la fera amb els ullals ben esmolats i així, en compte de plantar cara a la conferència episcopal, la deixa que diàriament vaja nodrint la bèstia de l’enfrontament i la més rància acumulació de rancúnia contra els enemics bàrbars perifèrics.
Pensar que la COPE és a l’any 36 és un error perquè realment són a l’any 1500, amb la torxa a la mà, la falla preparada i amb els heretges, jueus i infidels preparats. I dir la COPE és dir una legió d’ignorants que diàriament s’alcen amb el desdejuni de l’insult, la mentida, la intolerància i la ràbia que els encomana una colla de malalts, de perillosos malalts que treballen a jornal per als bisbes.
Ara que són ells els que ens acacen amb una teia encesa! Algú els ha de començar a demanar responsabilitats, perquè ja està bé que fins ara respongueren “sólo ante Dios y la historia”. Crec que ja és moment de demanar-los alguna responsabilitat que vaja més enllà. Concretament, responsabilitat penal!
QUE VISQUEN LES CADENES (II)
Un altre detall, insignificant, que ens podria dir que ja som al segle XXI és que anem a poc a poc, traent-nos la rèmora que fins ara havíem arrossegat i que anys enrere es deia religió, esperit transcendent, sentiment espiritual, etc.
Senzillament era la sensació de pecat que tots els governs del món, tots els sistemes d’opressió i tot aquell que volguera dominar-nos, escampava perquè ens acollonírem pensant que si moríem en pecat aniríem irremissiblement a l’infern. Però quan experts investigadors demostraren que a l’esmentat lloc no hi era Pere Boter amb olles d’oli bullint sinó artistes com Marilyn Monroe, amb una botella de xampany per a buscar-nos la perdició, -sublim perdició, espere- i dues gotes de Chanel com a tot vestit, ara ens ataquen de nou, amb més refinament, per tal d’apartar-nos dels “horrors” del Moët Chandon i de les nits esbojarrades, tot perseguint nimfes mig despullades pels boscos infernals.
Ara ens amenacen de nou amb un pecat encara més sofisticat que no els d’abans. ¿Quina és aquesta darrera invenció de la Comissió Interconfessional per al Manteniment de la Por? Doncs vet ací que és un conegut per tothom: El colesterol, els triglicèrids, i eixa mena de greixet que se’ns posa a la panxeta al homes o al cul a les dones i que ens arrodoneix la figura i la fa més suau, més atractiva, i produeix com a principal efecte beneficiós, un engrandiment del somriure facial i de la visió del món, i sobre tot ens crea un sentiment d’aferrament la vida que a la Comissió no li agrada gens, perquè ens enganxa als plaer mundans i ens fa oblidar antigues cadenes.
I així, tots els mortals entreu desesperats a la farmàcia i a les botigues a la recerca d’un miraculós medicament, apenedits per culpa de la propaganda, però només busqueu un nou “capellà” que us lleve tots els teus pecats colesteròlics i us netege com abans quan anàveu a confessar-vos.
Un cop demostrat que estàs contaminat, que estàs en pecat i condemnat, és aleshores quan els accionistes de la Comissió els ofereixen tota mena de productes que els portaran a la salvació: Llet sense nata, però amb afegits diversos que a banda de pujar el preu un 10% més, us menaran cap a la felicitat. Us la poden oferir amb Omega 3 i 5, amb magnesi, amb calci afegit, amb fibra vegetal, amb polifenols...amb isoflavones! Veges tu què és això! Algunes ja no són ni llet! I ho confessen tan tranquils! Realment ja és difícil trobar llet pura de vaca a un establiment, si la vols, l’has d’encomanar i clandestinament, arriscats traficants te la poden portar, d’amagat és clar, unes quantes dosis, però amb el perill d’excomunió consegüent.
D’altres marques, us ataquen amb allò de la dieta mediterrània, com a panacea de totes les virtuts i s’arriba a l’extrem de veure humils botelles de gasosa d’una marca molt casolana, amb el rètols ben visibles avisant-vos que aquell líquid preciós, -aigua barrejada amb sacarina i gas carbònic- és mediterrani i és diví!
Però a banda teniu els xerraires que ens venen productes per aprimar-vos, com a elixirs d’eterna vida, mendicant per la tele que seguiu la seua dieta, el seu règim i que definitivament li ho compreu a ell. ¿Per què no us recomanen un simple encisam per sopar i en canvi us hem de prendre unes sospitoses píndoles a preu de caviar? És que la lletuga ja no val per perdre pes? O és massa barata?
Després teniu al tercer sector de la Santa Comissió, les marques esportives, que pel mòdic preu de 60€ o més, us presenten unes sabatilles per portar-vos a la glòria, això sí, a través del footing, del trecking, i del jumping, i adientment equipats amb les seues marques, perquè si no és així, si eixiu a córrer sense la corresponent samarreta de marca, els efectes ja no són tan bons i potser siguen contraproduents. La prova que aquestes marques aprimen la tenim si mirem els seus treballadors al Pakistan o al Vietnam, xiquets de deu a catorze anys, desnutrits, explotats, amb torns de catorze hores al dia, cosint balons de futbol, per un grapat d’arròs blanc bullit. Aprimen o no les marques esportives?
En acabant teniu els gimnasos, amb les màquines infernals que a l’edat mitjana s’usaven per martiritzar heretges i bruixes, i que ara pagueu perquè us les deixen uns minuts al dia i així porgar les vostres culpes. Jo com no me’n reconec cap, l’única màquina que utilitze és per a treure el suro a les botelles de vi, -Sempre m’he considerat un infidel, què voleu que us diga?
Altres persones paguen per fer “steping” o siga, pujar unes quantes vegades un ridícul esglaonet de mig pam. La meua finca té vint pisos, cinc-cents esglaons de categoria, jo els oferisc de bades per qui vullga estalviar-se el gimnàs. –Ja veureu com no s’acosta ningú!-
En definitiva, que mai no acabarem amb aquesta llosa que ens acaça des del principi dels temps, que la sensació de pecat és consubstancial amb la condició humana i que igual dóna que anem a missa o no, que ens casem al jutjat o a la catedral, ens han canviat el nom dels dimonis, i ara només tenim fe a Santa Dietètica i a Sant Esport. Què més dóna el nom si el pecat és el mateix?
Jo reivindique la meua iconoclasta afecció als ous fregits, a la cansalada torrada, a les butifarres, a les llonganisses, a tot allò que permetera sucar bona cosa de pa, a l’allioli inclòs; als esports de risc, com és buscar caragols o bolets, a veure el futbol per la tele ben assegut, a demanar que la llet siga llet i no succedanis indescriptibles, i als pecats de veritat, com els d’abans, no aquestes “mariconades light”... i quasi quasi, reivindique els rectors antics, amb sotana, que et confessaven en un tres i no res i te n’anaves tan tranquil a ta casa, perquè coneixies ben bé quines eren les coses prohibides, perquè eren evidents, com per exemple mirar les cuixes de la veïna d’enfront quan netejava els vidres.... Aquells eren autèntics pecats, però ara? A mi, ningú no em convencerà que mirar un entrepà de botifarretes fregides, per molt de desig que hi poses, mereix la mateixa penitència que quan tractàvem d’endevinar el color de les bragues de les nostres companyes de classe. Efectivament, no hi ha color!
I és més, la santa Comissió té tancats amb panys i clau, estudis seriosos on es demostra que fer l’amor crema més calories que una hora de bicicleta i a més a més acaba amb el colesterol de tres paelles. Així és que ja ho sabeu, després d’una bona fideuà i un bon gelat, una manta a l’ombra d’un pi i amb mitja horeta d’exercici, podreu abandonar definitivament eixos immunds beuratges a base de soja transgènica, podreu vendre la bicicleta, estalviar-vos la quota del gimnàs i dedicar els diners de les sabatilles, per comprar pernil ibèric, i encara us sobraran diners, segur. Si el marisc té colesterol, doncs a “fer-ho” una hora seguida, o fins que l’eliminem!
Tot menys l’aeròbic, les dietes, i les repressions!
Senzillament era la sensació de pecat que tots els governs del món, tots els sistemes d’opressió i tot aquell que volguera dominar-nos, escampava perquè ens acollonírem pensant que si moríem en pecat aniríem irremissiblement a l’infern. Però quan experts investigadors demostraren que a l’esmentat lloc no hi era Pere Boter amb olles d’oli bullint sinó artistes com Marilyn Monroe, amb una botella de xampany per a buscar-nos la perdició, -sublim perdició, espere- i dues gotes de Chanel com a tot vestit, ara ens ataquen de nou, amb més refinament, per tal d’apartar-nos dels “horrors” del Moët Chandon i de les nits esbojarrades, tot perseguint nimfes mig despullades pels boscos infernals.
Ara ens amenacen de nou amb un pecat encara més sofisticat que no els d’abans. ¿Quina és aquesta darrera invenció de la Comissió Interconfessional per al Manteniment de la Por? Doncs vet ací que és un conegut per tothom: El colesterol, els triglicèrids, i eixa mena de greixet que se’ns posa a la panxeta al homes o al cul a les dones i que ens arrodoneix la figura i la fa més suau, més atractiva, i produeix com a principal efecte beneficiós, un engrandiment del somriure facial i de la visió del món, i sobre tot ens crea un sentiment d’aferrament la vida que a la Comissió no li agrada gens, perquè ens enganxa als plaer mundans i ens fa oblidar antigues cadenes.
I així, tots els mortals entreu desesperats a la farmàcia i a les botigues a la recerca d’un miraculós medicament, apenedits per culpa de la propaganda, però només busqueu un nou “capellà” que us lleve tots els teus pecats colesteròlics i us netege com abans quan anàveu a confessar-vos.
Un cop demostrat que estàs contaminat, que estàs en pecat i condemnat, és aleshores quan els accionistes de la Comissió els ofereixen tota mena de productes que els portaran a la salvació: Llet sense nata, però amb afegits diversos que a banda de pujar el preu un 10% més, us menaran cap a la felicitat. Us la poden oferir amb Omega 3 i 5, amb magnesi, amb calci afegit, amb fibra vegetal, amb polifenols...amb isoflavones! Veges tu què és això! Algunes ja no són ni llet! I ho confessen tan tranquils! Realment ja és difícil trobar llet pura de vaca a un establiment, si la vols, l’has d’encomanar i clandestinament, arriscats traficants te la poden portar, d’amagat és clar, unes quantes dosis, però amb el perill d’excomunió consegüent.
D’altres marques, us ataquen amb allò de la dieta mediterrània, com a panacea de totes les virtuts i s’arriba a l’extrem de veure humils botelles de gasosa d’una marca molt casolana, amb el rètols ben visibles avisant-vos que aquell líquid preciós, -aigua barrejada amb sacarina i gas carbònic- és mediterrani i és diví!
Però a banda teniu els xerraires que ens venen productes per aprimar-vos, com a elixirs d’eterna vida, mendicant per la tele que seguiu la seua dieta, el seu règim i que definitivament li ho compreu a ell. ¿Per què no us recomanen un simple encisam per sopar i en canvi us hem de prendre unes sospitoses píndoles a preu de caviar? És que la lletuga ja no val per perdre pes? O és massa barata?
Després teniu al tercer sector de la Santa Comissió, les marques esportives, que pel mòdic preu de 60€ o més, us presenten unes sabatilles per portar-vos a la glòria, això sí, a través del footing, del trecking, i del jumping, i adientment equipats amb les seues marques, perquè si no és així, si eixiu a córrer sense la corresponent samarreta de marca, els efectes ja no són tan bons i potser siguen contraproduents. La prova que aquestes marques aprimen la tenim si mirem els seus treballadors al Pakistan o al Vietnam, xiquets de deu a catorze anys, desnutrits, explotats, amb torns de catorze hores al dia, cosint balons de futbol, per un grapat d’arròs blanc bullit. Aprimen o no les marques esportives?
En acabant teniu els gimnasos, amb les màquines infernals que a l’edat mitjana s’usaven per martiritzar heretges i bruixes, i que ara pagueu perquè us les deixen uns minuts al dia i així porgar les vostres culpes. Jo com no me’n reconec cap, l’única màquina que utilitze és per a treure el suro a les botelles de vi, -Sempre m’he considerat un infidel, què voleu que us diga?
Altres persones paguen per fer “steping” o siga, pujar unes quantes vegades un ridícul esglaonet de mig pam. La meua finca té vint pisos, cinc-cents esglaons de categoria, jo els oferisc de bades per qui vullga estalviar-se el gimnàs. –Ja veureu com no s’acosta ningú!-
En definitiva, que mai no acabarem amb aquesta llosa que ens acaça des del principi dels temps, que la sensació de pecat és consubstancial amb la condició humana i que igual dóna que anem a missa o no, que ens casem al jutjat o a la catedral, ens han canviat el nom dels dimonis, i ara només tenim fe a Santa Dietètica i a Sant Esport. Què més dóna el nom si el pecat és el mateix?
Jo reivindique la meua iconoclasta afecció als ous fregits, a la cansalada torrada, a les butifarres, a les llonganisses, a tot allò que permetera sucar bona cosa de pa, a l’allioli inclòs; als esports de risc, com és buscar caragols o bolets, a veure el futbol per la tele ben assegut, a demanar que la llet siga llet i no succedanis indescriptibles, i als pecats de veritat, com els d’abans, no aquestes “mariconades light”... i quasi quasi, reivindique els rectors antics, amb sotana, que et confessaven en un tres i no res i te n’anaves tan tranquil a ta casa, perquè coneixies ben bé quines eren les coses prohibides, perquè eren evidents, com per exemple mirar les cuixes de la veïna d’enfront quan netejava els vidres.... Aquells eren autèntics pecats, però ara? A mi, ningú no em convencerà que mirar un entrepà de botifarretes fregides, per molt de desig que hi poses, mereix la mateixa penitència que quan tractàvem d’endevinar el color de les bragues de les nostres companyes de classe. Efectivament, no hi ha color!
I és més, la santa Comissió té tancats amb panys i clau, estudis seriosos on es demostra que fer l’amor crema més calories que una hora de bicicleta i a més a més acaba amb el colesterol de tres paelles. Així és que ja ho sabeu, després d’una bona fideuà i un bon gelat, una manta a l’ombra d’un pi i amb mitja horeta d’exercici, podreu abandonar definitivament eixos immunds beuratges a base de soja transgènica, podreu vendre la bicicleta, estalviar-vos la quota del gimnàs i dedicar els diners de les sabatilles, per comprar pernil ibèric, i encara us sobraran diners, segur. Si el marisc té colesterol, doncs a “fer-ho” una hora seguida, o fins que l’eliminem!
Tot menys l’aeròbic, les dietes, i les repressions!
QUE VISQUEN LES CADENES (I)
Quan a la fi del segle XX, ja ens crèiem que havíem superat tots els temors i totes les pors, i ens convencíem perquè era evident que la societat occidental, entrava al segle de les llums, on la ciència supliria i explicaria totes les falses creences i a poc a poc aniríem canviant supersticions i mitologies per fets comprovables i analitzables, ens veiem ara, ja començat el segle XXI encara encadenats a un nou reviscolament de tradicions, vicis arrelats i costums ancestrals, i tot això, al nostre estimat món occidental, civilitzat, modern, avançat i liberal.
Un fet semblant s’explicaria al món hebreu i àrab, encara ancorats a l’època medieval, però no, és a aquesta banda de la mediterrània o revifen nous vents medievals, de vassallatge i submissió.
I ho dic, per la insospitada bona acollida que ha tingut l’autorització del matrimoni entre els homosexuals, perquè em sembla una bestiesa i una manca de seriositat i de coherència que un col•lectiu tan combatiu com el món gay haja eixit al carrer per festejar la legalització d’eixa nova mena d’esclavitud.
Ells, que han bregat a tots els fòrums, per a conquerir quotes de llibertat, perquè se’ls deixara expressar-se al seu gust i per a poder manifestar el seu orgull gay, ara, en comptes de cremar registres civils, esgarrar llibres de família, esbatussar secretaris d’ajuntament, i espantar beates... en lloc de seguir demanat l’amor lliure i la condemna més radical dels costums burgesos, ara, ixen al carrer plens de goig i amb somriures beatífics per a celebrar l’arribada de les cadenes.
(Afortunadament l’església no ho permet encara i tan sols castiga els “hetero”. Quant de coneixement que tenen!)
I de segur que aviat els veurem preparant ansiosos les llistes de boda i els acaramelats cartells on s’anuncien entre càndids colomets que es donen el bec, i anells units, que les famílies de tal i de qual tenen el plaer de comunicar-nos l’enllaç de... dos esclaus anònims que un dia passaren de la llibertat més absoluta, a la condemna que un jutge de pau, a qualsevol ajuntament, els dictarà, fins que la mort els separe.
Un cas semblant passà quan la dona, cap als anys setanta, va demanar el seu alliberament i exigí incorporar-se al món laboral. Quan s’adonà que ja ho havia aconseguit, a més de veure que els seus sous eren més baixos que els dels homes, i que les seues condicions eren semblants a les del feudalisme, observaren que després d’ “alliberar-se” vuit o deu hores en la fàbrica, encara havien de tornar per a acabar la feina de casa, la qual les esperava sense fallar ni un sols dia. I a més a més, seguien quedant-se embarassades.
Jo creia que l’alliberament era no treballar enlloc, i poder encomanar els xiquets, a uns magatzems, i un repartidor com els de tele-pizza te’ls duia, ja criats i de divuit anys, tots pentinats i amb un títol universitari sota el braç.
I és que no hi ha res millor que restringir un camp, tancar unes quantes portes, envernissar la façana de la presó i negar-hi l’entrada a algú, perquè aquest s’encabote i vullga escalar els murs, com un embogit Romeu tot buscant la seua Julieta, que l’espera a l’altra banda amb un infal•lible “Llibre de família”, quatre testimonis, tots ells de fiar, un munt de clergues, sogres i tota mena de familiars. I unes incombustibles ànsies de legalitzar-ho tot amb segells, encunyaments, documents oficials i la presència de molts funcionaris de presó/ajuntament/església.
I si no fóra poc, tot un reportatge de vídeo, on s’hi podrà constatar, quan arribaran les visites de rigor a la casa del novençans, que la cerimònia fou realment un acte entranyable. I com també ho fou el banquet de nuvis amb imatges tan encoratjadores com la del seu graciós nebodet, fumant un puro i la de l’oncle, bufat, o “alegret” com deien les amables cunyades, que s’entestava a tallar la lligacama de la núvia. On tothom anava jugant amb sospitoses maoneses, insípides croquetes fetes de no-se-sap-què, indestriables “panachés” i misterioses “veloutés”. Tot, a l’assequible preu de cent euros per persona.
També emocionant va ser el viatge de nuvis a no-me’n-recorde-on per la miserable xifra de mil euros cadascú i on aprengueren, entre d’altres coses, que segons es contaven les recent casades que s’hi trobaven, hi havia més de deu o dotze maneres de depilar-se les cames. Impressionant. I que no et podies oblidar del bigoti, compte amb ell! I d’on portaren una horrible màscara tribal que ara penja al menjador per a esglai de criatures i una disenteria crònica que et fa viure permanentment assegut a la tassa del wàter.
Jo, que encara tinc fermes les meues condicions sexuals, o millor dit, les meues afeccions, no espere més que de la mateixa manera que al món gay se li ha obert aquesta nefasta “Picassent”, a nosaltres se’ns declare l’amnistia total, que se’ns reconega que no vam cometre cap delicte, perquè casar-se, en aquell temps estava ben vist i puguem eixir, o almenys que ens apliquen el tercer grau, i així pel dia podríem passejar lliurement per on ens abellira, encara que per la nit fórem obligats a pernoctar a casa nostra, coses del matrimoni!.
Si aquest és el segle de les llums, probable és que hi ha alguna perilla fosa, segur.
Un fet semblant s’explicaria al món hebreu i àrab, encara ancorats a l’època medieval, però no, és a aquesta banda de la mediterrània o revifen nous vents medievals, de vassallatge i submissió.
I ho dic, per la insospitada bona acollida que ha tingut l’autorització del matrimoni entre els homosexuals, perquè em sembla una bestiesa i una manca de seriositat i de coherència que un col•lectiu tan combatiu com el món gay haja eixit al carrer per festejar la legalització d’eixa nova mena d’esclavitud.
Ells, que han bregat a tots els fòrums, per a conquerir quotes de llibertat, perquè se’ls deixara expressar-se al seu gust i per a poder manifestar el seu orgull gay, ara, en comptes de cremar registres civils, esgarrar llibres de família, esbatussar secretaris d’ajuntament, i espantar beates... en lloc de seguir demanat l’amor lliure i la condemna més radical dels costums burgesos, ara, ixen al carrer plens de goig i amb somriures beatífics per a celebrar l’arribada de les cadenes.
(Afortunadament l’església no ho permet encara i tan sols castiga els “hetero”. Quant de coneixement que tenen!)
I de segur que aviat els veurem preparant ansiosos les llistes de boda i els acaramelats cartells on s’anuncien entre càndids colomets que es donen el bec, i anells units, que les famílies de tal i de qual tenen el plaer de comunicar-nos l’enllaç de... dos esclaus anònims que un dia passaren de la llibertat més absoluta, a la condemna que un jutge de pau, a qualsevol ajuntament, els dictarà, fins que la mort els separe.
Un cas semblant passà quan la dona, cap als anys setanta, va demanar el seu alliberament i exigí incorporar-se al món laboral. Quan s’adonà que ja ho havia aconseguit, a més de veure que els seus sous eren més baixos que els dels homes, i que les seues condicions eren semblants a les del feudalisme, observaren que després d’ “alliberar-se” vuit o deu hores en la fàbrica, encara havien de tornar per a acabar la feina de casa, la qual les esperava sense fallar ni un sols dia. I a més a més, seguien quedant-se embarassades.
Jo creia que l’alliberament era no treballar enlloc, i poder encomanar els xiquets, a uns magatzems, i un repartidor com els de tele-pizza te’ls duia, ja criats i de divuit anys, tots pentinats i amb un títol universitari sota el braç.
I és que no hi ha res millor que restringir un camp, tancar unes quantes portes, envernissar la façana de la presó i negar-hi l’entrada a algú, perquè aquest s’encabote i vullga escalar els murs, com un embogit Romeu tot buscant la seua Julieta, que l’espera a l’altra banda amb un infal•lible “Llibre de família”, quatre testimonis, tots ells de fiar, un munt de clergues, sogres i tota mena de familiars. I unes incombustibles ànsies de legalitzar-ho tot amb segells, encunyaments, documents oficials i la presència de molts funcionaris de presó/ajuntament/església.
I si no fóra poc, tot un reportatge de vídeo, on s’hi podrà constatar, quan arribaran les visites de rigor a la casa del novençans, que la cerimònia fou realment un acte entranyable. I com també ho fou el banquet de nuvis amb imatges tan encoratjadores com la del seu graciós nebodet, fumant un puro i la de l’oncle, bufat, o “alegret” com deien les amables cunyades, que s’entestava a tallar la lligacama de la núvia. On tothom anava jugant amb sospitoses maoneses, insípides croquetes fetes de no-se-sap-què, indestriables “panachés” i misterioses “veloutés”. Tot, a l’assequible preu de cent euros per persona.
També emocionant va ser el viatge de nuvis a no-me’n-recorde-on per la miserable xifra de mil euros cadascú i on aprengueren, entre d’altres coses, que segons es contaven les recent casades que s’hi trobaven, hi havia més de deu o dotze maneres de depilar-se les cames. Impressionant. I que no et podies oblidar del bigoti, compte amb ell! I d’on portaren una horrible màscara tribal que ara penja al menjador per a esglai de criatures i una disenteria crònica que et fa viure permanentment assegut a la tassa del wàter.
Jo, que encara tinc fermes les meues condicions sexuals, o millor dit, les meues afeccions, no espere més que de la mateixa manera que al món gay se li ha obert aquesta nefasta “Picassent”, a nosaltres se’ns declare l’amnistia total, que se’ns reconega que no vam cometre cap delicte, perquè casar-se, en aquell temps estava ben vist i puguem eixir, o almenys que ens apliquen el tercer grau, i així pel dia podríem passejar lliurement per on ens abellira, encara que per la nit fórem obligats a pernoctar a casa nostra, coses del matrimoni!.
Si aquest és el segle de les llums, probable és que hi ha alguna perilla fosa, segur.
EL PERGAMÍ DE CULLERA
S'acaben de publicar les primeres conclusions sobre el pergamí a Cullera, un document trobat a les escombreries del poble per uns arqueòlegs i que en valencià, llengua nativa d'aquell temps, aquell escrit s’anomenava “Llibret de la falla”. Va ser una troballa valuossísima perquè ens permeté de fer un estudi com mai no s’havia fet al respecte sobre la vida quotidiana d’aquell temps.
En primer lloc repassarem el concepte de “llibret”, o siga, diminutiu de “llibre” o instrument que durant segles fou elogiat com a eina de treballa, de transmissió de coneixements i clau per a l’èxit. La història demostrà que la majoria dels grans polítics que manaren a aquell moment com els d’ara, a l’any 2050, no n’havien llegit cap ni tenien cap interés a posar-se ara a llegir-ne, quedà demostrat doncs la inutilitat, l’engany i el frau amb el qual la plebs fou il•lusionada durant mil•lenis, “Un llibre ajuda a triomfar” deien... Mentida!, Els únics llibres que s’han llegit els oligarques ha estat el “llibre de caixa”. I els escriptors escrivien només perquè no sabien com lligar amb el gènere oposat, un cop ens alliberàrem de les cadenes del sexe els escriptors es quedaren sense feina. Només funcionaven els “llibrets de falla” perquè permetien posar animalades i la censura aquells dies de disbauxa no deia res.
L’altre aspecte que cal esmentar eren les “falles” que abans que els ecologistes ens foteren la prohibició, eren de cartró i es cremaven i tot, ara com que són hologrames ja no contaminen. On participaven espècies en vies d’extermini com els músics, que només funcionaven quan es bufaven, i feien un soroll que poc després fou declarar com a contaminació acústica; o els coheters, o els fabricants de bunyols, massa informe plena d’oli que pujava la tensió cosa mala i feia que la panxa cresquera de manera incontrolable, encara que aquest element, la panxa, era l’element que diferenciava els diversos estament de les falles, com més panxut eres més alt et posaven en la jerarquia fallera, heu de saber que un requisit imprescindible per a ser president era el volum de la panxa de tal manera que no et veres els peus, si te’ls podies veure, no podies arribar a ser res a cap directiva.
Els ecodemócrates també portaren l’estrany costum de capgirar els càrrecs i durant aquells anys els homes es veren obligats a ser fallers majors i les dones foren nomenades presidentes. Elles ho tenien més fàcil però era de veure els fallers majors, calbs i entrat en anys, quines coses feien per subjectar-se les pintes amb els quatre pels que els quedaven.
Els llibrets estaven escrits en “Valencià” estranya llengua que mai no es sabé d’on venia, que ningú no estudiava seriosament però de la qual tothom en parlava i discutia i arribava a les mans si era menester. Ara, ja acabat el conflicte, es conserva en quatre discos al museu d’història antiga de Londres on van de tant en tant, en santa peregrinació, els actuals polítics valencians i una volta a l’any, fan els discurs de rigor i se’n tornen més reafirmats en la seua valenciania fins l’any que ve. És de notar que ara, al 2050, encara queden expressions en llengua antiga com “Bo Nnad al” que volia dir en aquells temps alguna cosa semblant a “que els déus et siguen propicis i engendres una gran família i que les cabres, vaques i camelles no et falten mai...” Mira quines coses tenien els valencians antics.
Més coses que es conserven als llibrets són els símbols de valenciania o pertinència a una tribu determinada, en aquells moments el territori estava dividit per dues grans tribus que eren els espanyols i els catalans, que portaven enfrontat-se des de la nit dels temps. Els valencians prenien part per un o altre bàndol en animades discussions que prenien coses tan peregrines com el fons de la senyera, per a uns era roja amb ratlles grogues o per als altres era groga amb ratlles roges, discussió inútil com és evident i pròpia de temps antics.
I sobre els catalans, és l’única espècie que no ha anat a menys sinó a més i tot es deu al notable científic François Mondieu quan demostra matemàticament que déu no existia, aleshores l’església protestà perquè es quedaven sense dimonis, per tant la solució fou revifar els catalans com a moderns diables i causants de totes les pestes i desgràcies que han assolat la terra des de fa milions d’anys, des de Moisés i les set plagues d’Egipte fins a ser responsables de l’actual flaccidesa dels valencians, cosa que atribueixen a les aigües del Volga que han començat a arribar segons el nou pla hidrològic nacional i que en passar per Catalunya són enverinades amb abocaments il•legals de les destil•leries de “Rom Negrita, que ajoca la tita* i Rom Pujol que l’aixeca quan vol”, aspectes ja demostrats des de fa anys quan es va veure clar que la botifarra catalana criava colesterol, el seu cava donava flatulències, i els llibres escrits en català feien maricons.
De tot açò anaven plens els llibrets de falles, aquest era la seua principal preocupació però una volta prohibides aquestes festes per l’impacte ambiental que ocasionaven a poc a poc anaren desapareixent els llibrets i també perquè els governs s’adonaren que la lectura no portava a la felicitat, i que era més rendible mirar la tele, més barat i s’estalviaven arbres perquè, el paper ja no era necessari i per això ara us estranyeu dels costums tan irracionals que tenien a l’any 25, no era com ara que tenim governs que pensen per nosaltres, ens estalvien festes libidinoses com les falles i andròmines horribles com els llibres, afortunadament els catalans ens els han conservat, si més no, per a fer por als xiquets quan no volen anar a dormir.
En primer lloc repassarem el concepte de “llibret”, o siga, diminutiu de “llibre” o instrument que durant segles fou elogiat com a eina de treballa, de transmissió de coneixements i clau per a l’èxit. La història demostrà que la majoria dels grans polítics que manaren a aquell moment com els d’ara, a l’any 2050, no n’havien llegit cap ni tenien cap interés a posar-se ara a llegir-ne, quedà demostrat doncs la inutilitat, l’engany i el frau amb el qual la plebs fou il•lusionada durant mil•lenis, “Un llibre ajuda a triomfar” deien... Mentida!, Els únics llibres que s’han llegit els oligarques ha estat el “llibre de caixa”. I els escriptors escrivien només perquè no sabien com lligar amb el gènere oposat, un cop ens alliberàrem de les cadenes del sexe els escriptors es quedaren sense feina. Només funcionaven els “llibrets de falla” perquè permetien posar animalades i la censura aquells dies de disbauxa no deia res.
L’altre aspecte que cal esmentar eren les “falles” que abans que els ecologistes ens foteren la prohibició, eren de cartró i es cremaven i tot, ara com que són hologrames ja no contaminen. On participaven espècies en vies d’extermini com els músics, que només funcionaven quan es bufaven, i feien un soroll que poc després fou declarar com a contaminació acústica; o els coheters, o els fabricants de bunyols, massa informe plena d’oli que pujava la tensió cosa mala i feia que la panxa cresquera de manera incontrolable, encara que aquest element, la panxa, era l’element que diferenciava els diversos estament de les falles, com més panxut eres més alt et posaven en la jerarquia fallera, heu de saber que un requisit imprescindible per a ser president era el volum de la panxa de tal manera que no et veres els peus, si te’ls podies veure, no podies arribar a ser res a cap directiva.
Els ecodemócrates també portaren l’estrany costum de capgirar els càrrecs i durant aquells anys els homes es veren obligats a ser fallers majors i les dones foren nomenades presidentes. Elles ho tenien més fàcil però era de veure els fallers majors, calbs i entrat en anys, quines coses feien per subjectar-se les pintes amb els quatre pels que els quedaven.
Els llibrets estaven escrits en “Valencià” estranya llengua que mai no es sabé d’on venia, que ningú no estudiava seriosament però de la qual tothom en parlava i discutia i arribava a les mans si era menester. Ara, ja acabat el conflicte, es conserva en quatre discos al museu d’història antiga de Londres on van de tant en tant, en santa peregrinació, els actuals polítics valencians i una volta a l’any, fan els discurs de rigor i se’n tornen més reafirmats en la seua valenciania fins l’any que ve. És de notar que ara, al 2050, encara queden expressions en llengua antiga com “Bo Nnad al” que volia dir en aquells temps alguna cosa semblant a “que els déus et siguen propicis i engendres una gran família i que les cabres, vaques i camelles no et falten mai...” Mira quines coses tenien els valencians antics.
Més coses que es conserven als llibrets són els símbols de valenciania o pertinència a una tribu determinada, en aquells moments el territori estava dividit per dues grans tribus que eren els espanyols i els catalans, que portaven enfrontat-se des de la nit dels temps. Els valencians prenien part per un o altre bàndol en animades discussions que prenien coses tan peregrines com el fons de la senyera, per a uns era roja amb ratlles grogues o per als altres era groga amb ratlles roges, discussió inútil com és evident i pròpia de temps antics.
I sobre els catalans, és l’única espècie que no ha anat a menys sinó a més i tot es deu al notable científic François Mondieu quan demostra matemàticament que déu no existia, aleshores l’església protestà perquè es quedaven sense dimonis, per tant la solució fou revifar els catalans com a moderns diables i causants de totes les pestes i desgràcies que han assolat la terra des de fa milions d’anys, des de Moisés i les set plagues d’Egipte fins a ser responsables de l’actual flaccidesa dels valencians, cosa que atribueixen a les aigües del Volga que han començat a arribar segons el nou pla hidrològic nacional i que en passar per Catalunya són enverinades amb abocaments il•legals de les destil•leries de “Rom Negrita, que ajoca la tita* i Rom Pujol que l’aixeca quan vol”, aspectes ja demostrats des de fa anys quan es va veure clar que la botifarra catalana criava colesterol, el seu cava donava flatulències, i els llibres escrits en català feien maricons.
De tot açò anaven plens els llibrets de falles, aquest era la seua principal preocupació però una volta prohibides aquestes festes per l’impacte ambiental que ocasionaven a poc a poc anaren desapareixent els llibrets i també perquè els governs s’adonaren que la lectura no portava a la felicitat, i que era més rendible mirar la tele, més barat i s’estalviaven arbres perquè, el paper ja no era necessari i per això ara us estranyeu dels costums tan irracionals que tenien a l’any 25, no era com ara que tenim governs que pensen per nosaltres, ens estalvien festes libidinoses com les falles i andròmines horribles com els llibres, afortunadament els catalans ens els han conservat, si més no, per a fer por als xiquets quan no volen anar a dormir.
LA TEORIA DE L’ENTREPÀ DE TRUITA
Un dia, fart de rellegir les més exímies eminències de la sociolingüística catalana, ple el meu cap de nodriment espiritual i assaciat l’enteniment de conceptes: “bilingüisme”, “diglòssia”, “llengua minoritzada”, etc. vaig sentir un vici molt humà, senzillament vaig tindre fam, i com que tota aquella paperassa no era prou per a llevar-me la gana, me’n vaig baixar al bar del cantó. I en dirigir-me al cambrer, que per cert l’havien canviat, li demaní “Un entrepà de truita de creïlles”.
L’home, el bon home, em mirà com si jo l’haguera ofès, em va continuar mirant i perdonant-me la vida, mentre torcava de mala gana, un got. Es va girar d’esquena i mentre el deixava al prestatge, em preguntà sense pressa.
-¿Cómo dice?
-Que vull un entrepà de truita! -li vaig repetir.
Passaren uns segons farcits de tensió, amb les mirades encontrades. Ell, amb les parpelles mig aclucades; jo, amb cara de desconcert. No havia demanat “Une omelette de pommes de terre” No! Tan sols un miserable tros de pa. Doncs no em volgué entendre fins que li ho demanara en castellà.
Aleshores em vingueren al cap tots els teòrics que m’havia deixat a la cambra: Ninyoles, Aracil, Solà, Mollà... I tenia dues coses a fer, o esmorzar-me’ls tots junts i tornar-me’n a casa o explicar-li a aquell senyor, i en castellà, què era allò de la “truita”.
Però el dubte em durà pocs segons. Qui era ell per rebutjar-me un entrepà? Coneixia les estances de Riba? O el “Cant espiritual d’Ausias March? Havia llegit alguna cosa, per poc que fora d’Estellés? Podia discutir sobre Espriu?
No, únicament el “Marca” sota el taulell del bar indicava la profunditat dels seus arguments, ni més ni menys que coneixia com pixava Beckham, segur! I d’això estava orgullós.
I aquell personatge, el cambrer, que l’últim llibre que s’havia llegit era el “Libro de familia” s’atrevia a fer-me repetir l’encàrrec. Un pobre home que tenia com a gran mèrit els escoltar alienadors programes radiofònics sobre esports, o veure extasiat serials sud-americans o programes de portera i/o maruja, amb què les televisions ens assalten diàriament. Un home que ni tan sols coneixia bé el seu idioma, que amb tres-centes paraules havia cobert la seua vida. No era normal que em demanara a mi, ni a ningú, que li explicara la teoria de l’entrepà.
Fa anys, a qualsevol de nosaltres, un gris oficinista, era capaç d’avergonyir-nos en complimentar una instància, perquè mancava una pòlissa o perquè no sabíem emplenar la casella correcta, perquè ell tenia el poder de la paraula i dominava l’obscur laberint del llenguatge.
Érem un poble d’analfabets que no sabíem omplir un paper ni enfrontar-nos a un mediocre buròcrata, érem un poble de llauradors que trontollàvem davant de l’amo, amb la boina feta una figa, entre les mans suroses, resant perquè no ens pujara l’anyada. I per extensió, tot aquell que parlara castellà era un ser superior que venia de les altures, no debades Déu parlava en castellà, per això qui dominara aquella llengua divina, és que menjava sopes amb el Creador.
Si el mestre ens renyia, era en castellà, evidentment, i si un desconeguts es dirigia a nosaltres, li contestàvem en castellà.
Però un cop desempolsada la vergonya secular que hem arrossegat, un cop demostrat que el castellà és una llengua de porteres, de marujes, i cambrers mandrosos, de tafaners i addictes a “Tómbola”; un cop demostrat que a les nostres escoles, les classes de prestigi són en valencià i que els millors professionals de l’ensenyament, els més actius, els més convençuts, ho fan en valencià, i que la resta del professorat foraster, ni s’ha reciclat, ni s’ha volgut integrar, com si fos un vulgar cambrer; un cop demostrat que les famílies més conscients, les que saben què és un joguet didàctic o que a la fira del llibre no hi ha “nòries”; un cop vist que el castellà recula en Europa i tan sols se l’identifica amb el petit cabdill Aznar, amb les seues vel·leïtats imperialistes de xiquet mal educat....
....explicar el concepte i l’essència de la “truita” a un pobre seguidor del “Marca”, de l’ ”Hola!” o de “Cròniques marranes”, se’m posava costera amunt.
Jo no li explique res al cambrer, és inútil i insensat. A més, ni li faria el favor d’assenyalar-li-ho amb el dit. No m’entén? Ell s’ho perd!
Hem se ser conscients que posseïm un matís que ens separa afortunadament d’aquell ramat d’analfabets, terrossos i macarrons que fins ara, si volien menjar de calent, havien de posar una cullera al sol. Que no serveixen ni per donar ombra a la botija, i que fóra excessiu perdre el temps mostrant-los les diferències entre una truita d’ou i una de riu.
Em negue a explicar els meus desitjos, en idiomes aliens. Que vagen aprenent que som part d’una élite privilegiada perquè disposem de dues llengües i per tant de més coneixement.
Som una minoria amb consciència pròpia i no som com ells, apàtrides i estranys allà on vagen. I sobre tot, tenim una missió que ells no assumiran mai en la vida, hem de redreçar un país, uns països que han estat l’enveja del món civilitzat. No som el ramat desposseït i deslleial que va errant per la península, a la recerca d’algú que els explique què és una “truita”.
Jo no vaig a perdre ni un segon, tenim objectius més alts i un d’ells és el de preservar el nostre idioma de boques indignes. I és que potser... ja és hora de girar... la truita!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
