La independència que cal

La independència que cal

Un dels punts fonamental que Esquerra Republicana té al seu programa és la independència del País Valencià però a molta gent açò li pot semblar un objectiu llunyà i quasi inabastable. La construcció d’una república valenciana al si de la confederació catalano-balear potser encara no siga a la vista però el que realment tenim a tocar de mà és la independència personal que ens pot fer individus crítics, amb personalitat i criteris propis i que ha de ser el primer pas cap a eixa república, primer les persones i després el país. I aquesta independència sí que és tan a prop com vulguem.
Tenim referents nacionals de sobra, no necessitem els estrangers. Tenint Joanot Martorell i Tirant lo blanc, no ens cal Cervantes i el Quijote, no necessitem el burro Platero perquè tenim La vaca cega de Maragall i no necesitem Ortega y Gasset perquè tenim Joan Fuster. Tenim un món propi que ens han ensenyat com si fóra de segona fila, però no és així. Quan Europa anava encara vestida amb draps ací Raimon Llull filosofava i molts anys després encara s’ensenyava a les universitats, però ara... després de tres-cents anys de submissió sembla que ser valencià quan entres al Tall Anglés (El Corte Inglés) és de terrossos.
Fórem els primers en fer versos en llengua romanç al segle XI, els descobridors de la novel•la picaresca (Jaume Roig i L’Espill) i els precursors de la novel•la realista, però ara tenim vergonya de presentar-nos com a valencians davant d’un estranger i ens amaguem sota la capa d’espanyol perquè creiem que no tenim cap prestigi.
Hem de declarar-nos independents de la ideologia imperialista amb què ens bombardegen i pensar que l’educació que ens donen és una fal•làcia, que els governs espanyols, tant PP com PSOE l’han vista així des dels temps de Viriat.
Cal ser independents quan diuen «AGUA PARA TODOS» perquè vol dir «aigua per a tots els constructors i que el llaurador no en veurà ni una gota».
Cal ser independents quan descobrim que les úniques inversions que es fan al País Valencià són la copa de l’Amèrica i el tren d’alta velocitat, perquè els madrilenys vinguen ràpidament a la platja i no patisquen cues, però ningú no s’ocupa de l’autopista A-7 que és de peatge, no volen deixar-la lliure i així l’haurem de patir molt anys més.
Un independent sap que el Xúquer està mort i l’albufera, condemnada irremissiblement, diga el que diga el conseller de torn. Una persona amb criteris propis sap que ací no s’inverteix en res, que no hi ha investigació, i que el monocultiu al qual ens volen abocar és el turisme, però on nosaltres no serem els directors del macrohotel que volen fer del País Valencià. Nosaltres serem els cambrers perquè no valem més que per a posar-los la copa de cervesa i els cacauets (panxitos, diuen ells). Això ens han ensenyat durant tres-cents anys de submissió, a ser servents fidels, eixe és el futur que ens tenen reservat coma a espanyols.
La independència no arribarà el dia que tinguem la república valenciana lliure i puguem decidir sobre els nostres impostos, la immigració, la sanitat i l’educació. La independència primera l’hem de fer arribar quan deixem de creure que som un poble de segona i que som inferiors a qualsevol estranger, europeu o espanyol perquè ens ha llogat l’apartament de la platja i nosaltres tenim consciència de criat.
I curiosament som els criats que subvencionen els llibres de text i els dentistes gratuïts a certes regiones de España muy pobres y necesitadas que nos piden solidaridad, mentre que per a nosaltres és el major fracàs escolar de tota Europa, un 33% per exemple. Qui es solidaritza amb el nostre fracàs escolar?
Podem ser independents quan els desbaratem el pla preestablert i intervenim a través de Xúquer viu, d’escola valenciana, d’Acció cultural, de sindicats, d’associacions de veïns i partits que no es dobleguen a ningú, quan siguem militants que cada dia creguem més en nosaltres.
Per a ofrenar noves glòries a Espanya, que se’n busquen uns altres, nosaltres hem començat a ser independents.