QUE VISQUEN LES CADENES (I)

Quan a la fi del segle XX, ja ens crèiem que havíem superat tots els temors i totes les pors, i ens convencíem perquè era evident que la societat occidental, entrava al segle de les llums, on la ciència supliria i explicaria totes les falses creences i a poc a poc aniríem canviant supersticions i mitologies per fets comprovables i analitzables, ens veiem ara, ja començat el segle XXI encara encadenats a un nou reviscolament de tradicions, vicis arrelats i costums ancestrals, i tot això, al nostre estimat món occidental, civilitzat, modern, avançat i liberal.
Un fet semblant s’explicaria al món hebreu i àrab, encara ancorats a l’època medieval, però no, és a aquesta banda de la mediterrània o revifen nous vents medievals, de vassallatge i submissió.
I ho dic, per la insospitada bona acollida que ha tingut l’autorització del matrimoni entre els homosexuals, perquè em sembla una bestiesa i una manca de seriositat i de coherència que un col•lectiu tan combatiu com el món gay haja eixit al carrer per festejar la legalització d’eixa nova mena d’esclavitud.
Ells, que han bregat a tots els fòrums, per a conquerir quotes de llibertat, perquè se’ls deixara expressar-se al seu gust i per a poder manifestar el seu orgull gay, ara, en comptes de cremar registres civils, esgarrar llibres de família, esbatussar secretaris d’ajuntament, i espantar beates... en lloc de seguir demanat l’amor lliure i la condemna més radical dels costums burgesos, ara, ixen al carrer plens de goig i amb somriures beatífics per a celebrar l’arribada de les cadenes.
(Afortunadament l’església no ho permet encara i tan sols castiga els “hetero”. Quant de coneixement que tenen!)
I de segur que aviat els veurem preparant ansiosos les llistes de boda i els acaramelats cartells on s’anuncien entre càndids colomets que es donen el bec, i anells units, que les famílies de tal i de qual tenen el plaer de comunicar-nos l’enllaç de... dos esclaus anònims que un dia passaren de la llibertat més absoluta, a la condemna que un jutge de pau, a qualsevol ajuntament, els dictarà, fins que la mort els separe.
Un cas semblant passà quan la dona, cap als anys setanta, va demanar el seu alliberament i exigí incorporar-se al món laboral. Quan s’adonà que ja ho havia aconseguit, a més de veure que els seus sous eren més baixos que els dels homes, i que les seues condicions eren semblants a les del feudalisme, observaren que després d’ “alliberar-se” vuit o deu hores en la fàbrica, encara havien de tornar per a acabar la feina de casa, la qual les esperava sense fallar ni un sols dia. I a més a més, seguien quedant-se embarassades.
Jo creia que l’alliberament era no treballar enlloc, i poder encomanar els xiquets, a uns magatzems, i un repartidor com els de tele-pizza te’ls duia, ja criats i de divuit anys, tots pentinats i amb un títol universitari sota el braç.
I és que no hi ha res millor que restringir un camp, tancar unes quantes portes, envernissar la façana de la presó i negar-hi l’entrada a algú, perquè aquest s’encabote i vullga escalar els murs, com un embogit Romeu tot buscant la seua Julieta, que l’espera a l’altra banda amb un infal•lible “Llibre de família”, quatre testimonis, tots ells de fiar, un munt de clergues, sogres i tota mena de familiars. I unes incombustibles ànsies de legalitzar-ho tot amb segells, encunyaments, documents oficials i la presència de molts funcionaris de presó/ajuntament/església.
I si no fóra poc, tot un reportatge de vídeo, on s’hi podrà constatar, quan arribaran les visites de rigor a la casa del novençans, que la cerimònia fou realment un acte entranyable. I com també ho fou el banquet de nuvis amb imatges tan encoratjadores com la del seu graciós nebodet, fumant un puro i la de l’oncle, bufat, o “alegret” com deien les amables cunyades, que s’entestava a tallar la lligacama de la núvia. On tothom anava jugant amb sospitoses maoneses, insípides croquetes fetes de no-se-sap-què, indestriables “panachés” i misterioses “veloutés”. Tot, a l’assequible preu de cent euros per persona.
També emocionant va ser el viatge de nuvis a no-me’n-recorde-on per la miserable xifra de mil euros cadascú i on aprengueren, entre d’altres coses, que segons es contaven les recent casades que s’hi trobaven, hi havia més de deu o dotze maneres de depilar-se les cames. Impressionant. I que no et podies oblidar del bigoti, compte amb ell! I d’on portaren una horrible màscara tribal que ara penja al menjador per a esglai de criatures i una disenteria crònica que et fa viure permanentment assegut a la tassa del wàter.

Jo, que encara tinc fermes les meues condicions sexuals, o millor dit, les meues afeccions, no espere més que de la mateixa manera que al món gay se li ha obert aquesta nefasta “Picassent”, a nosaltres se’ns declare l’amnistia total, que se’ns reconega que no vam cometre cap delicte, perquè casar-se, en aquell temps estava ben vist i puguem eixir, o almenys que ens apliquen el tercer grau, i així pel dia podríem passejar lliurement per on ens abellira, encara que per la nit fórem obligats a pernoctar a casa nostra, coses del matrimoni!.
Si aquest és el segle de les llums, probable és que hi ha alguna perilla fosa, segur.